L'any que vé, tampoc

No m'agradaria tornar a exercir de malastruc, com ja vaig fer en l'article "Dubtes raonables"que el Diari de Girona va publicar el 20 d'Agost de l'any passat: En ell expressava la meva desconfiança en un equip que, tot i uns quants retocs, seguia essent el mateix grup gris i mediocre que es passejava (dir que corria seria massa agosarat) pels camps de futbol de tota Espanya. Aquest any, però, els jugadors s'han superat a ells mateixos i han ofert un espectacle indigne, lamentable, vergonyós, perdent partits que tenien guanyats i afectats d'una falta de motivació escandalosa, tret dels partits de la Champions.

Trist consol comprovar que no m'equivocava: Una altra temporada en blanc (mai millor dit), un joc lent, previsible i mancat de verticalitat a casa, una falta de compromís inexcusable en els desplaçaments, fins arribar a la desaparició gairebé física d'algun dels components de l'equip, el desastre final del Bernabeu, amb un equip ja campió atropellant un rival que havia de guanyar necessàriament per seguir aspirant a quedar segon i no haver de jugar la prèvia de la Champions, un entrenador que feia els canvis quan ja no hi havia gaires possibilitats de capgirar el marcador i que no tenia cap mena d'autoritat sobre la plantilla, uns preparadors físics que no han pogut evitar una plaga de lesions que els jugadors s'han provocat sols, un equip tècnic que ha fitxat a un jugador proper al trenta anys que arrossegava una hèrnia discal i finalment, un president que perd fàcilment els papers i que davant les penyes (la primera línia d'adhesions incondicionals) acusa d'antibarcelonistes a tots els que critiquen l'equip o la junta directiva (al loro!)

I aquesta junta, per passar el mal tràngol, relleva l'entrenador i confirma que Pep Guardiola serà el símbol de l'esperança en un nou cicle triomfant. No és que estigui poc convençut de la competència del noi de Santpedor ni de la seva qualitat futbolística, però per dominar el vestidor blaugrana es necessita molt més que saber de futbol: S'han de tenir coneixements de psicologia infantil. A la fi, els jugadors no són més que nens sorpresos del seu èxit, entronitzats pels mitjans de comunicació i amb tants diners a la butxaca que, si tinguessin una mica de seny, podrien viure de renda tota a vida.