L'advocat escriptor

En Manel sempre havia volgut ser escriptor, pintor o músic, ser creatiu, com ell deia. Però, els consells del seu pare, home d’idees fixes i pràctiques, el convencé d’estudiar Dret i fer d’advocat, com ell. Treballaria en el seu bufet, que un dia, quan faltés o fos massa vell per portar el timó del negoci, seria de la seva propietat.

El pare d’en Manel va morir, un mal dia, d’un infart fulminant quan tan sols feia dos anys que s’havia llicenciat. Val a dir que no havia estat un bon estudiant -es va treure la carrera amb aprovats i algun esporàdic notable-, que odiava aquesta professió i sobretot els cassos en els que aquell bufet s’havia especialitzat: els divorcis. Tot eren picabaralles i pocs els clients satisfets pel resultat de l’acord final.

Gràcies a la omnipresent crisi, que afectà, fins i tot, a les crisis matrimonials, foren tan pocs els cassos de divorci que trucaven a la porta del bufet que en Manel decidí dedicar tot el temps lliure que tenia, que era molt, a escriure.

Mai s’hagués imaginat que el seu treball com a advocat matrimonialista que tan poc lo agradava, li serviria d’inspiració, i a poc a poc, el manuscrit de la història d’una infidelitat, com així va titular la seva opera prima, va anar prenent forma fins a estar a punt per ser presentada en societat.

Al cap de dos anys, la seva novel•la es convertí en un best seller. “És la primera obra d’un jove escriptor amb molt de talent, una novel•la que parla d’una relació tempestuosa entre una dona de classe humil i un marit, farcit de diners i d’amants” deia a la faixeta que guarnia el llibre.

Avui en Manel ha vist a les Rambles, del bracet d’un home gras que ben bé li doblava l’edat, aquella dona que un dia es presentà al seu despatx per demanar-li que portés la demanda de divorci contra el seu marit infidel. Quan les seves mirades s’han trobat, ella li ha xiuxiuejat quelcom al seu acompanyant, a qui ha deixat palplantat al bell mig del carrer, i se li ha apropat, somrient, en senyal de reconeixement.

La dona, li ha donat la mà i sense deixar-la de estrènyer li ha dit amb un to que ha sonat maliciós:
-Una novel•la realment interessant la que ha escrit. M’ha agradat molt i tinc entès que ha estat tot un èxit de vendes. Mai m’hagués imaginat ser la font d’inspiració d’un escriptor i que la meva història pogués donar per a tant, perquè no em negarà que el què ha escrit és sobre mi i el meu ex, oi?

I sense donar-li temps a cap mena de rèplica, ha afegit:
-Si vol repetir l’èxit amb una segona part, li puc oferir una nova història, molt més morbosa que la primera, fins i tot amb un mort pel mig.

I davant l’estupefacció d’en Manel, la dona, ara amb un somriure obertament maliciós, s’ha acomiadat dient:
-Però aquesta història encara no està llesta, trigarà una miqueta, estic treballant-la. Em comprèn? –digué, assenyalant, amb un lleuger moviment del cap, al seu gras acompanyant que els guaitava de lluny-. Quan ho tingui tot enllestit, ja l’aniré a veure al seu despatx. Però, això sí, aquest cop haurem d’anar a mitges amb els beneficis. Mai m’ha agradat que s’aprofitin de mi. D’acord?

I mentre aquella donassa, encara prou jove i de molt bon veure, s’allunyava Rambles avall, en Manel, astorat i dubitatiu, pensà que haver estudiat Dret tampoc li havia anat tan malament.