La vescomtessa

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
La vescomtessa i el monjo



Jean Bouton era un home de mitjana edat, amb poc cabell, amples espatlles i mans de treballar. No podia dormir, perquè recordava l’assassinat de la seva dona. La mort de l’adultera l’havia condemnat a redimir-se en pelegrinatge al Sant Sepulcre de Palera. Va sentit fressa, es va agenollar i va mirar cap al mar.
va veure com una nau molt gran entrava a la cala i ancorava a uns metres de la platja. Era una gran embarcació estreta de poc calat, amb grans veles. La seguien tres naus iguals que també van ancorar prop de la platja. De les naus, van començar a baixar barques plenes d'homes. .
-Són pirates de Berberia – digué el monjo Bernat de Tremato -. N’he sentit parlar a Sant Victor de Marsella. Hem d’anar a un castell . Tremato anava a prendre possessió d’un priorat benedictí ubicat en una parròquia del nord de Catalunya.
Fora del castell, s’havia format un gran campament de refugiats. Semblava un mercadal de lamentacions, on dones, vells i nens miraven desesperats els acabats d’arribar. Vestit amb sobrevesta reial, un genet va travessar el campament i va entrar dins el castell. Va saltar del cavall i es va dirigir cap el senyor. Li va dir que el veguer reial estava en camí amb una força de dos-cents cavallers i tots els homes del sagramental de les ciutats de la vegueria.
A Sant Medirl!! – va cridar el senyor de Siguitardia,
La força va sortir del castell, enmig dels crits i les aclamacions dels refugiats. Tremato, Bouton i Balezac anaven a la cua..
Pel camí, un crit de desesperació va sorprendre Tremato i va encongir el cor dels cavallers, dels soldats i dels somatens pagesos. En un prat, van trobar el carruatge en el qual viatjava, Caterina, la filla del vescomte Bari. Al costats del carruatge, s’estenien els cadàvers dels cavallers i els escuders que l'escortaven.. Entre els morts no hi havia cap rastre de Caterina, per la qual cosa tots van deduir que estava en mans dels pirates,.
-A Sant Medir –van cridar tots-. Via fora!!!
A Sant Medir esperaven els cavallers del rei amb els estendards de la flor de llis brodada sobre seda blau cel. També hi havien els cavallers i els barons de la rodalia, tots amb banderes i gallarets. Uns dos-cents homes a cavall, uns dos-cents soldats amb llança, cota de malla i elm, un centenar de ballesters, uns cinquanta arquers, el sagramental, més d’un miler de pagesos. El senyor de Seguitardia va sospirar alleujat. Eren prou força per enfrontar-se als pirates. Al cap d’una estona els ulls d’un pastor avesat a albirar la llunyania van veure com una filera travessava el pla de la Llobera. El corn va ressonar per la muntanya. L’exèrcit es posà a córrer cap al pla que des d’aquell dia seria conegut com el pla de la batalla
Hug de Bac, el veguer del rei, va alçar la visera de l’elm emplomallat i es va estirar l’afilada barba abans de donar instruccions. Va esperonar el destrer. El cavall va estirar el cap i va trotar cap a les files de guerrers, els quals van alçar els estendards i van proferir entusiastes crits de guerra. Amb les mans al pom de la sella i l’esquena dreta, el veguer se’ls va mirar fixament mentre els destrer trotava amb el cap dret. Es va aturar davant de les files. Es va fer el nom del pare i va dirigir els ulls blaus i petits als barons. Va alçar la mà dreta enlaire i la va fer baixar de cop. El cavall de batalla es va aixecar dret, només sostingut per les potes del darrera. Van sonar els corns i es va fer un silenci que va ser trencat per tres tocs de trompeta. Es va sentir el xiulet dels dards i les fletxes que omplien el cel. Els gemecs i els crits de dolor dels pirates que van sentir les carns travessades pels dards van enardir les files dels cristians. Després els cavallers amb les llances alçades van entrar al camp. Els crits de Sant Denís van enlairar al cel. Hug de Bac va cridar a la càrrega. El terra va tronar per causa dels cascs dels centenars de cavalls de batalla que hi galopaven. Un xiulet paorós va omplir l’espai i centenars de dards i de fletxes van caure sobre la cavalleria.
. Al Musafar, havia format quadres. Del mig havien sortit arquers i ballesters que disparaven a l’aire perquè les fletxes caiguessin amb força sobre la càrrega que se’ls acostava. Els cavalls van renillar desesperats per les fletxes que se’ls clavaven. En arribar als quadres els cavalls es van alçar en gropes i van evitar envestir a pesar dels crits i dels cops d’esperó dels cavallers. En un moment donat, els quadres es van obrir i els ballesters van tornar disparar contra els cavalls i els homes. Alguns cavallers van caure i d’altres ferits van girar gropes. Uns quants pirates van deixar les llances per a cops de maça i de destral rematar els cavallers caiguts. Llavors els barons van fer sortir els grans gossos de les muntanyes i darrere ells van córrer els soldats de peu, els pagesos i dones amb forques enverinades. Els pirates no van ser a temps de tancar els quadres i van trobar-se amb la gossada a sobre. A cops de sabre tallaven el cap dels cans, però mentre ho feien la infanteria els clavava les llances al ventre i les dones els enforcaven. Tot passava enmig d’una gran cridòria que va callar, quan es va sentir que el terra tremolava a una altra càrrega de la cavalleria. La gent de peu es va apartar com va poder i els cavallers van caure damunt dels pirates. Els pocs que van quedar drets van córrer cap al bosc, on els soldats de peu, els pagesos, les dones i els gossos els van perseguir enmig de crits d’alegria i de venjança.
Al bosc, els pirates s’enfilaven dalt dels arbres o s’amagaven entre els matolls. Els pagesos movien els arbres i els feien caure i els gossos els ensumaven i els clavaven les dents i les dones les forques enverinades. Del bosc sorgia un brogit terrible, com si estigués ple de vespes enfurismades. Bouton i Balezac es van afegir a la persecució de l’enemic. Tots els homes de dins del bosc hi pensaven, però ningú trobava la filla del vescomte..
Bernat Tremato va endinsar-se al bosc, però no es va torbar en la cacera de pirates. Va caminar endavant, perquè sentia un tremolor d’esperança a l’estómac. Eren uns murs antics coberts d’esbarzers i d’heura. Va sentir un gemec. Amb el podall, Tremato va apartar els esbarzers i es va trobar els ulls blaus de Caterina que l’observaven temorosos.
Cap por heu de tenir de mi – digué Tremato.
La noia tenia el rostre solcat per les esgarrapades dels esbarzers. Dels ulls van començar a sortir llàgrimes que barrejades amb sang van lliscar pel rostre.
Monjo m’heu de salvar - va mormolar, espantada.
Res no heu de patir perquè, ja no queda cap pirata viu.
No sols ploro pels pirates –va sospirar-. Dels meus ulls cauen llàgrimes perquè em duen cap a una vida amb un príncep, al qual no conec, ni vull conèixer.
Jo us juro que faré tot el que pugui per amagar-vos.
Tremato va ajudar la noia a sortir del forat, on s’havia amagat. Tenia els braços esgarrapats i la part de dalt del vestit només s’aguantava per una tira.
De sobte, va estirar Tremato, li va posar els braços al coll i li va refregar el rostre amb el seu de manera que Tremato va poder sentir la humitat de les llàgrimes. Va posar-li les mans a la cintura i va sentir com sota la seda, lliscava la pell de la jove. El vestit estava molt esparracat i els dits van arribar a la pell. El monjo estava apunt de perdre el coneixement.
Mireu de quina manera em fa plorar la meva desgràcia – va deixar anar un sospir-, ajudeu-me. Amagueu-me en un monestir o en una masia..
La noia es va girar i els dos rostres es van ajuntar en un llarg bes. Un crit ferotge els va fer tremolar. Al Muzafar, el capità pirata corria cap a ells amb l’espasa alçada. Es va posar davant de Tremato que s’havia posat davant de la filla del vescomte amb el podall a un mà i la creu a l’altra. De sobte un renill va omplir l’espai. El cap del pirata, Al Muzafar, es va separar del cos. El veguer es va estirar la barba punxeguda, va descavalcar i va acostar-se a la noia. Va allargar li la i li va ordenar:
Seguiu-me!
Es van separar lentament i va donar la mà al veguer. Al cap de poc, va deixar que el veguer li subjectés el peu per tal de pujar al darrera de l’animal. Després, el veguer va pujar a cavall i es van allunyar a pas tranquil, amb la jove vescomtessa a la gropa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.