La vertadera història del caganer

Quan el mercader fità l’interior de la cova, no hi veié ningú. Una solitud passatgera, que de sobte notà a l’esquena una punxada agressiva:
- No et giris o ets home mort – l’advertí una veu quasi xiuxiuejant, extensió directe de l’arma blanca que l’amenaçava pel darrera.
- Abans de traspassar, tinc dret a una darrera voluntat, com és costum, oi? – un toc d’humor negre sempre l’havia ajudat en situacions de risc, que les agalles destaroten l’enemic molt més que els ploricons; i ja se sap, als comerciants, en vèrbola, no hi ha qui els guanyi.
- Qui ets, d’on véns i per què ets aquí, i prou de xerrameca – li resumí l’atacant, amant de fets i de poques paraules.
- Sóc un pobre mercader que fa la ruta des de l’extrem orient fins al finis terrae, acabo d’arribar seguint un estel que marca el camí cap aquest indret, on diuen que hi naixerà el nou rei dels jueus i... – li etzibà d’una tirada, quasi quequejant.
- Ja en tinc prou, ara em presentaré jo: sóc un soldat del rei Herodes i he de matar aquest infant-rei, que al meu amo no li fa el pes la competència. Tant si t’agrada com si no, no vull testimonis, i aquí és on sobres tu – i la fulla pressionà un xic més entre la tercera i la quarta vèrtebra lumbar, buscant el punt més tou on enfonsar el ferro.
- Cap problema, ho entenc – s’apressà a contestar, esperançat en pensar que el recent nascut no arribaria sol. - Bé, i del meu darrer desig abans de deixar aquest món, com quedem? – insistí el mercader, a qui el vermell barret frigi, parent directe de la barretina catalana, li començà ballar al cap de la tremolor que l’envaí.
- És just. Parla – el soldat no era una mala persona, però sí sec com una mala cosa, i ara el mogué un antic codi d’honor envers als condemnats.
- Vull compartir amb tu el meu darrer àpat, botifarra amb seques, un plat exquisit d’uns col•legues que llueixen un barret com el meu; i, si pot ser, la meva última partida d’escacs – i esperà que el factor sorpresa fes la resta.
- Concedit, que tinc una fam de llop! Com que d’escacs no en sé ni un borrall, me n’hauràs d’ensenyar, que no n’havia sentit a parlar mai; primer, però, menjarem – i no s’adonà del respirar alleugerit del seu reu en veure que la parca retardava el tall definitiu del seu fil de la vida.
A una banda de la cova, l’escena era entendridora: recolzats a la punta d’un roc, soldat i mercader escuraven les darreres mongetes amb l’olor de la carn recent cuita al foc lent de les brases, que l’espetarregar del greix i la crosta daurada de les botifarres provocaven una salivera irrefrenable en les boques dels comensals.
- Excel•lent, un platillo per a sucar-hi pa. Però no podem destorbar-nos més, que si em relaxo massa i l’infant em passa de llarg, aleshores seré jo qui t’acompanyarà al més enllà. Vinga, ensenya’m això dels escacs i acabem-ho d’una vegada – i observà com la seva víctima disposà l’escaquer a terra, forçant a inclinar l’espinada, quasi amb el cap cot, atents al desenvolupament del joc. El soldat va quedar sorprès de que les peces blanques fossin tallades d’un ivori nivi, les negres d’una caoba brillant i el tauler d’una marqueteria finíssima, amb filet de boix que dibuixava sanefes d’allò més barroques. - Aquest joc és un veritable regal de reis! - va exclamar el soldat, incrèdul davant de tant luxe.
Ensenyades les beceroles del joc, el mercader li proposà de fer una partida que l’alliçonés, que la pràctica hi faria més que la teoria. I així és com el soldat, conduint les blanques, arribà a la tenir el seu rei a f1, la dama a e3, i tres peons a d5, f2 i f3; les negres, que manava el condemnat, tenien ubicat el seu monarca a h3, la dama a f7 i peons a d3, e5, e7, g6 i h5. De tot el que li havia ensenyat el mercader, el soldat havia après molt bé allò de fer escac al rei, d’aquí que entengueu de seguida com va seguir la batalla:
1.f4+ Rg4 2.Dg3+ Rf5 3.Dg5+ Re4 4.Dxe5+ Rf3 5.De3+ Rg4 6.Dg3+ Rf5 7.Dxd3+! Preparant de fer rodar el molinet en sentit contrari. L’assetjament començà a pujar la mosca al nas al conductor de les negres, fart d’un rei lligat de peus i mans, però no piulava, que l’alternativa podria ser molt pitjor.
7...Rg4 Després de 7...Rxf4 les blanques guanyen amb 8.Dg3+ (o bé 8.De3+ Rg4 9.Dg3+ Rf5 10.Df3 i cau la dama negra) 8...Re4 9.De3+ Rxd5 10.Db3 amb avantatge decisiva; si 7...Rf6 8.Dc3+ ens mena a la línia principal dues jugades abans.
8.Dg3+ Rf5 9.Dh3+! Re4 (si 9...Rf6 10.Dc3+ Rf5 (10...e5 11.Dxe5 mat) 11.De5+ condueix a la línia principal per transposició de jugades).
10.De3+ Rf5 ( si 10...Rxd5 11.Db3+ i guanyen la dama). El rei negre estava a punt de treure les primeres farinetes de la marejada que havia agafat, però encara era viu!
11.De5+ Rg4 12.Dg5+ Rf3 13.Dg2+! Rxf4 14.Dg3+ Re4 (si 14...Rf5 15.Df3+ i la dama negra tornava a caure) i el mercader era a punt de sol•licitar taules per avorriment quan...
15.De3+ Rxd5 16.Db3+ i les blanques, per fi, guanyaren.
El soldat feia una cara de satisfacció que enamorava, estava molt content i així li ho expressà:
- Bé, m’has donat de menjar com un rei i saps distreure com un bufó, et concedeixo encara una darrera voluntat abans de morir – amb un posat magnànim que l’honorava i una ignorància absoluta del que li preparava el destí.
- Gràcies, soldat. Les seques, tanta estona en aquesta postura incòmoda i la lògica por per la proximitat de la meva darrera hora, han fet el seu efecte i hauré d’anar a can Felip abans de lliurar-me al teu acer. Si vull morir amb dignitat, com a mínim no anar cagat. Amb permís... – però el soldat ja no se l’escoltava, feu un gest amb la mà donant a entendre que fes, fes, sense apartar la mirada del tauler, on reproduïa el final de partida gaudint de la seva mestrívola conducció de les peces com si estigués posseït pel més pregon dels encanteris.
I el mercader es dirigí a l’altre cantó de l’entrada de la cova, on s’abaixà les calces i buidà els budells com ho fa la mànega del pastisser en decorar la capa superior del tortell, amb aquells rodolins de xocolata tan perfectes, fent cercles concèntrics rematats en punta. En ple rebombori intestinal, li passà pel magí la dita que resa, qui menja bé i caga fort, no ha de tenir por de la mort, i s’adonà que no s’adeia a totes les circumstàncies, que a ningú li agrada de ser l’excepció que confirma la regla.
Mentre el nostre condemnat anava de ventre, el destí feu que en aquell precís instant s’acostés a la cova el pollí amb la verge damunt i el nadó en braços, menats per sant Josep, qui fou el primer de flairar les seques païdes i de veure, després de la barretina vermella, l’esquena d’un home a la gatzoneta i un formós cul esblanqueït evacuant. Una visió escatològica que no deixà indiferent al pare de la criatura.
- Per tots els sants, que abans florirà la meva vara que jo permetré que la meva dona s’arreceri en aquesta cova d’ús mingitori generalitzat, veritable orinal d’aquest cul de món! – s’exclamà atordit per la pudor. I així que acabà de dir el que, inexplicablement, no ha quedat transcrit per a la posteritat, a l’extrem del seu gaiato hi brotaren unes tiges verdes que, a una velocitat de creixement del tot inusual, van acabar en uns raïms de flors liles d’allò més boniques. Josep, esverat pel prodigi, va decidir de no temptar més Déu Nostre Senyor totpoderós i es penedí de no haver fet cas del que li havien aconsellat els seus amics, de reservar abans de sortir de viatge, que per Nadal la gent fa vacances i sempre està tot molt ple, estalviant-se d’anar a parar a aquesta cova pudenta. El que seguí després, ja ho coneixeu: acotxaren l’infant Jesús i el bou, la mula, els pastors i els reis d’orient muntaren un pessebre on no hi faltà ningú, ni la figura de l’entranyable caganer.
No obstant, les tradicions no esmenten que quan el rei blanc s’acostà a Sant Josep amb un cofre a les mans, li digué a cau d’orella amb total discreció:
- Mestre, aquest or és tot el que he pogut recollir com a ofrena, que si no hagués perdut la dama encara ara podria ensenyar-te els misteris del joc-ciència perquè els transmetessis a Jesús quan sigui més gran – i lliurà el present als peus del niu de palla que acollia el nadó. Però sant Josep no va tenir temps de refer-se de la confusa confessió del mag, que el rei ros s’agenollà al seu davant i mormolà mirant-lo enlaire:
- Taules per ofegat, vaig deixar-me empatar la partida per ofegat! Que la vergonya caigui sobre tota la meva descendència, que no sóc digne de ser anomenat com un dels set savis de l’orient! – i una llagrimeta s’escolà galta avall per perdre’s en els cabells rossos de la barba, a la vegada que dipositava un pot d’encens a terra.
El pare de Jesús anava a demanar una explicació a tanta declaració incomprensible quan el rei negre s’hi avançà amb el perquè de tot plegat:
- El nostre veritable regal al vostre infant era un joc d’escacs luxosíssim, el•laborat amb els materials més preciosos, treballats per les mans dels artesans més experts dels nostres reialmes, una veritable joia digne del més alt dignatari. No trobaríeu entreteniment més adient per a desenvolupar l’enteniment, que fa pensar, obliga a prendre decisions després de reflexionar amb cura i fa créixer la mainada pel camí recte del raonament i el seny. Llàstima que el perdéssim entabanats per un desgraciat mercader persa, el qual es va fer passar per un jugador novell i va començar a perdre bous i esquelles a cada capitulació del seu exèrcit, fins que, incauts de nosaltres amb tanta victòria fàcil, vam accedir a jugar-nos el tauler i les peces meravelloses a una única partida final, on el maleït comerciant va deixar ben clara la seva estratègia enganyifa: fer-se l’enze als escacs per guanyar-se la nostra confiança i caure com uns babaus en el seu parany, que va resultar ser un expert jugador amb un nas molt fi per aconseguir el que volia timant a la víctima més beneita. I ara haig d’oferir aquesta mirra de res... Per cert, que duia una barretina vermella ben característica, no l’heu vist pas per aquí?
Però el mercader s’havia fet fonedís en acabar les seves necessitats fisiològiques, que en veure la gentada que s’havia aglomerat davant la cova per adorar el nadó va tocar el dos, salvant-se així de ser tristament esbudellat.
El soldat va quedar tan prendat del joc que va decidir d’abandonar la seva missió, que era més senzill fer escac i mat al rei de fusta que haver d’enfrontar-se a la gernació que s’agombolava al voltant de l’establia, que segur que hauria sortit perdent. Temorós pel càstig del rei Herodes si tornava amb les mans buides, va decidir d’oblidar-se del mercader i endur-se’n el joc dels escacs com a penyora. I es feu desertor de l’exèrcit, i es guanyà les garrofes fent partides a canvi d’uns calerons, per a convertir-se en el primer jugador professional conegut del món antic i el millor ambaixador dels escacs a les corts europees, on el joc arrelà sense dificultat, de tant entretingut que era.
Aquesta història explica, en una versió molt més creïble, un munt de fets que ni el millor dels arqueòlegs hauria pogut esbrinar mai, ni les Sagrades Escriptures han gosat contradir: per què va florir realment la vara de Sant Josep, per què els tres mags van oferir or, encens i mirra i, no menys important, dóna fe de la figura del caganer com a peça cabdal en la salvació de Jesús de la matança dels sants innocents, en distreure el botxí del seu objectiu infanticida. Perquè si avui podem parlar del cristianisme com una de les tres grans religions monoteistes és gràcies als escacs, que si el soldat no hagués canviat l’espasa per l’encisador escaquer, ja m’explicareu si faríem el pessebre cada any a casa.
I conte contat, conte acabat.

llpages