LA VELLA MÀQUINA D’ESCRIURE

Fa uns dies els pares van llogar una casa de turisme rural per passar les vacances nadalenques en família. Però, vet aquí, que totes les seves il·lusions en poc temps se’n van anar a norris. Tot just arribar, mentre la propietària de la casa ens ensenyava la piscina climatitzada, va sonar el telèfon. Tots els seus desitjos de repòs i benaurança es van enfonsar com un castell de naips.

La meva germana gran anava de part abans d’hora. El metge no sabia dir encara si seria immediat o intentarien, fent-li guardar repòs al llit, retardar-lo el major temps possible. Tot el quadre mèdic de l’hospital, coincidia en què el temps de gestació del nadó era massa curt. Finalment, després de parlar amb la mare què s’havia de fer, el pare em va dir:
 Raül! Tu, la teva germana i les seves amigues us quedareu a la casa. Et faig responsable de tot. La senyora us enviarà una noia per fer els menjars i, mantenir la casa endreçada. Nosaltres marxem, perquè hem de cuidar les tres criatures de la Laura. Ja saps que el Manel és un pocatraça, i els seus pares ja són molt grans.
La mare va ser incapaç de callar i sense poder reprimir la seva angoixa, va exclamar:
 Sí. Un pocatraça, que l’únic que sap fer és prenyar a la meva pobre filla. Quatre! Quatre fills en sis anys.

El pare, neguitós per la interrupció materna, va continuar.
 Raül, tu, ja vas a la universitat i suposo que tindràs cura de la teva germana i de les seves amigues. A més, elles, saben entretenir-se soles. Amb tu confio!

Van agafar el cotxe i van marxar. Bé, el pla no era dolent del tot, mentre les noies no em fessin emprenyar massa. Bon menjar, naturalesa, descans, caminar un xic. Sincerament ho necessitava, després d’un primer trimestre esgotador. Era el meu primer any universitari i tot havien estat novetats que, poc a poc, havia anat esbrinant.

La meva germana i les seves amigues, només deixar les bosses, van posar-se els banyadors, i van córrer cap a la piscina. Jo, vaig gaudir explorant la casa. En la part baixa hi havia les dependències comunes; en el segon pis, els dormitoris i, en un racó d’una saleta d’estar vaig trobar una escala i una porta que donaven al pis superior. A dalt hi havia una gran sala, sota teulada, que era el millor refugi que podia trobar. Muntada com a llibreria hi havia en un costat una espaiosa taula. I, oh meravella! Una maquina d’escriure de molts anys enrere. Vaig mirar la marca, “Olympia”, no l’havia sentit anomenar mai, però semblava estar en bones condicions. Vaig somriure.

La meva germana, com he dit, va pujar amb dues amigues de la seva edat i una altra que és la germana gran de l’Esther i que per casualitat, se’n deia, d’Olímpia. Ves per on! Una màquina d’escriure i una noia, força maca, amb el mateix nom.

Vaig asseure’m en una cadira i, vaig començar a passar suaument els dits damunt les tecles de la màquina. Un mal pensament en va recórrer la ment, una altra cosa m’agradaria més acaronar, i vaig tancar els ulls.

Aleshores, vaig adonar-me que absort no havia notat la seva presència. En el moment que vaig sentir a la meva nuca la calidesa de les seves sines i un petó al cabell, vaig quedar paralitzat. La suau escalfor em deia que no hi havia cap impediment entre la brusa i la carn femenina. Quina cosa va passar-me pel cap, una idea banal, com són la majoria en un instant de felicitat, vaig polsar la lletra A, d’amor. Ella refregant-se encara més al meu coll, va prémer una essa. Em va venir a la ment a paraula: sexe. I vaig posar, una x. Aleshores, encara deixant-me sentir més la seva calor, va posar ...

Sobtadament, vaig girar-me abraçant el seu cos, que va cedir sense cap refús. Tots dos componíem una sola figura. Es confonia un cos amb l’altre. Vaig sentir les seves mans que volien desprendre’m de la camisa i no vaig voler ser menys amb la seva brusa. Com a parracs sense cap valor, van anar a un racó de l’habitació.

Llavors, vaig acaronar el formós cos de l’Olímpia. Vaig besar els seus llavis i vaig anar davallant fins la seva cintura. gaudint de la maduresa de les rosàcies maduixes dels seus suaus monticles. Però si jo gaudia, què puc dir del que feia ella. Em recorria el cos amb els seus dits i encara m’enardia més. Estones, o instants, o moments, no ho sé quants, perquè en certs moments el temps és volàtil i no té mida. Tanmateix, portats per la febre que ens consumia, tant podien haver passat minuts, que hores. Però això sí, plens de vida. Mes, quan vaig sentir els seus dits lluitar amb la sivella del cinturó, vaig adonar-me que en el davallar del camí, no hi havia parada. Imitant-la, vaig fer baixar la cremallera de la seva mini.

Poc després, lliures de tot lligam humà, mostràvem la nostra passió sobre la catifa. Tot el nostre cobriment no natural, imposat per la civilització, era escampat entremig del mobiliari. Vam acaronar-nos, encara més. Vam besar tot el possible, i l’impossible també. Com exploradors en un món desconegut, vam cercar tot els llocs més amagats de les nostres anatomies. Una mossegada, un petó ensalivat, un copet a les natges, tot era permès entre nosaltres. La nostra bogeria va arribar a l’instant incommensurable quan ella mateixa va conduir la insígnia de la meva virilitat al camí del sempre més.

Com un submarí sense rumb vaig submergir-me en el mar tenebrós i sense esculls del seu cos. Vaig navegar cec i sord a tot, però com Ulisses, jo escoltava el cant de les sirenes dient-me: més, més, més ... La seva boca entreoberta sospirava una i altra vegada. Jo cercava el seu alè com si em volgués apoderar del seu plaer. Com tots els desitjos plaents d’aquest món, finalment tot s’acaba. Una estona deprés de fruir jo del darrer impuls, ella recollia la seva roba, i amb un somriure diàfan va anar-se’n, sense cap més paraula.

A la hora de sopar estava asseguda amb les altres noies. Vaig entrar molt cautelosament i encara vaig poder escoltar unes paraules, a cau d’orella, de la meva germana.
 Què, com ha anat? El Raül, què?
I la seva resposta:
 Com un brau!

L’Olímpia i jo vam estar inseparables durant bastant temps. Però, quan van acabar la carrera cadascú va haver de seguir camins, i fins i tot, països diferents. Em vaig casar i l’Olímpia també. Ho vaig saber per la meva germana que mantenia l’amistat amb l’Esther. Deu anys després la monotonia del matrimoni va trencar els meus vincles sentimentals. Poc després, vaig assabentar-me, pels mateixos mitjans fraternals, que ella també s’havia divorciat. Van passar encara tres anys més però, finalment després de la meva llarga estada a l’estranger, vaig tornar a Barcelona.

Un dia, la meva germana petita em va citar en una cafeteria del centre per parlar de l’herència de la tieta Clara. En entrar vaig cercar en les diferents tauletes per saber on m’esperava. Oh! sorpresa! L’Olímpia era asseguda en una del centre de la sala. Vam quedar sorpresos tots dos, i de seguida vam entendre, que van ser els dimonis de les nostres entremaliades germanes, qui ens havien preparar el parany de la trobada. Immediatament dues dones van obrir ràpidament la porta d’entrada, i van desaparèixer, no sense deixar a l’aire una lleu rialla.

L’Olímpia i jo estem asseguts en una terrassa de la casa de turisme rural, que en una subhasta hem comprat. Ens han passat moltes coses, trobades i allunyaments, gelosia i baralles, després de l’enganyifa fraterna, però el pas dels anys, poc a poc, ha calmat els nostres caràcters. Ha passat molts temps d’aquell fet, però el seu record sempre ha estat viu en el nostre interior.

Agafo dues copes de cava de damunt la taula, li’n dono una i brindem pel record del fet que ens va unir. Assaborint el vi escumós, li dic:
 I sí?

La seva mirada enlluernadora m’ho diu tot. Em contesta:
 Encara trobarem la vella màquina d’escriure, Olympia?
 Potser sí, ens van quedar moltes paraules per escriure.

Miquel Pujol Mur