LA VEINA I EL CARNAVAL.

El Marc està assegut davant de l’ordinador. Mira, una rere altre, fotografies de fa uns quants anys. Les persones i les anècdotes viscudes li aflueixen incessantment al pensament. Polsà novament el ratolí i la nova fotografia encara fa que els records siguin més vius a la seva memòria. Amb aquestes paraules rememora el gran instant viscut.

Sobtadament la vaig veure. Feia dies que la vigilava amb els ulls esbatanats de desig. La meva nova i admirada veïna, a la qual cedia amablement el pas quan ens trobaven a l’escala.

Ella, també em guaitava un xic descaradament. Quan ens creuàvem mig aclucava els ulls picarescament, i al somriure es marcava un clotet en cada galta, com demostració de la seva aquiescència.

Aquesta vegada, per casualitat, la meva mà en deixar-la passar va posar-se damunt la seva. La tebiesa de la seva carn va ser com una batzegada que va arribar al més profund del meu ser, arborant lleugerament allò que en els homes diuen és signe del preludi de l’amor.

En notar la pressió del meu palmell, va somriure més àmpliament i després amb una veu, que en principi vaig creure angelical, però que sorgia de la seva boca amb un to de gosada trapelleria, va dir-me:
 Demà es celebra el ball del Carnestoltes, aniré vestida de Colombina.
I tu...?

De seguida vaig pensar amb la disfressa d’Arlequí, que havia fet comprar als pares quan encara anava a l’Institut, i vaig contestar-li:
 Jo, d’Arlequí- i com sóc d’idees ràpides i concises vaig inquirir. – On i a quina hora?

Amb un matís melós, mirada mig closa i un fons de veu entremaliat va aclarir-me:
 Dos de dotze, a la cantonada del carrer dels Àngels.

Només vam dir aquestes breus frases en creuar-nos i el món de la meva imaginació albirà, de seguit, tot un munt de situacions ardents i engrescadores.

En arribar a la meva habitació vaig buscar en el fons de l’armari el famós vestit d’una nit de disbauxa innocent i jove. Aleshores vaig adonar-me neguitós que m’era curt i certament estret. “Quina podia ser la meva salvació, com no, la mare”.

Vaig anar a la cuina, era l’hora de fer el dinar, interrompent la seva feina i desprès d’una o dos tendres moixaines vaig prendre-la pel braç i li digué el que volia modificar i eixamplar de la disfressa. “Pobre mare, sempre còmplice dels meus desvaris juvenils”.

Va ser molt ardu el seu treball, eixamplant i allargant la vestimenta, fins arribar a tenir una presència acceptable. Però finalment l’endemà, ornat amb la disfressa carnavalesca, i exacte com un cronòmetre suís, era a l’hora i al lloc exacte de la nostra cita.

Que n’estava d’espectacular la Colombina dels meus sospirs. No havia un altra com ella i el cor em va fer un sotrac al prendre-li la mà. “L’amor, ai! L’amor, sobretot el primer!”. Sempre, el darrer, és el primer i el millor!

La blancor de les seves dents al somriure, la brillantor dels seus ulls al mirar-me, la seva entrega a l’agafar-nos per dansar eren meravelloses, però, vaig notar immediatament que malgrat l’acurada feina de la mare, els calçons no amagaven el meu estat.

Per dissimular i amb la por de que la roba no aguantés la situació vaig premem al seu cos, que no va fer cap refús. Ballàvem, com emparedats l’un contra l’altre, per amagar la meva frissança.

Per agafar-me fort vaig posar-li la mà, potser una mica massa avall de la cintura i els meus dits entremaliats van trobar una escletxa, (segurament el vestit també era d’una altra festa d’Institut), que permeté que la meva mà arribes a la seva pell. En notar-ho va cedir més a la meva pressió, arrapant-se al meu cos i de seguida vaig comprendre que no portava res més a sota.

Els meus dits atrevits jugaven acaronant-la per dins fins a trobar una tela suau, i ofuscat com estava, vaig tibar-la sense fixar-me que era la brusa i que quanta més força feia més baixava l’escot i un espectacle superb s’oferí als meus ulls enamorats.

La vista, la tenia perduda en les muntanyetes de fina epidermis coronades per una aura rosàcia. Quan aixecava la cara per mirar-li els ulls feia, un rere l’altre, un lleuger mos als seus oferts llavis ardents, i jo, com podia negar-me a tal complaent mostra d’afecte. Notava el tacte de la pell del seu cos a la meva mà. El nostre ballar gaudia d’una entrega total. Alguna beguda, que ens oferiren, per apaivagar la set i la calor va ser com una nova brasa pels nostres sentits. Va fer que l’afany encara creixes i creixes més dins el forn dels nostres dos cossos.

I us preguntareu com va acabar aquesta bogeria del carnestoltes? Doncs a la comissaria, com altres parelles més, mig entrompades. Però l’alcohol no va ser la causa, no, el culpable, va ser el seu vestit i el meu que no van resistir la pressió dels nostres sentits.

Mig desbotonat el pantaló, esquinçada la seva brusa, quan va acabar la festa, ja sense orquestra, no paraven de ballar. Vibràvem l’un i l’altra ben arrapats i donant-nos petons recaragolats. Els guàrdies van ser incapaços de separar els nostres entrelligats cossos. Jo, no volia perquè donat el meu estat hagués estat espectacular. Ella tampoc, perquè li agradava sentir la meva exaltació arran seu. Van portar-nos quasi embogits, però agafats fortament fins a la presencia del caporal.

Aquest va mirar-nos amb sornegueria, i com en alguna ocasió, tots hem estat joves, va fer la vista grossa i ens envia cap a casa.

Malgrat l’estona a la comissaria encara estàvem encesos, potser aquesta no és la paraula més correcta, més real seria incandescents. Quan passàvem a prop del parc, malgrat la matinada mostrava els primers raigs vermellosos del sol, vam trobar un racó no gaire gran. L’amor no necessita de grans espais i vam desfogar, tot allò que portaven amagat dins els cossos cansats, però animats per la passió.

Va ser com una lluita ferotge, les maltractades disfresses van voleiar damunt el terra. La gespa un xic humida ens ajudà a voltar l’un damunt l’altre com a genets que volen marcar el ritme de la marxa. Finalment desprès de mil i una carícies, alguna que altre suau mossegada i gaudir de diferents posicions vam arribar a l’instant que diuen que és el moment, curt moment, que els humans ens acostem a l’essència del Creador.

Seguidament, després d’una breu pausa per recuperar-nos, descabellats, les nostres galtes encara enrojolades per la sensualitat, però lassats completament ens cobrirem amb les restes de les nostres robes i davallarem lentament cap a casa. El somriure suau de les nostres boques mostraven clarament la nostra complaença del goig gaudit.

Miquel Pujol Mur.