LA TIETA

Cap dels quatre nebots, aquells que passaven al menys un diumenge al mes a casa de la tieta, coneixia el secret que s’amagava darrere l’aparença externa d’aquella dona.
Concretament, la Maria ignorava el que guardava el secreter.
Potser tampoc els seus veïns sabien de la seva afició a la poesia, ni dels seus amors, ni dels desamors.
És molt probable que tota la seva vida autèntica hagi transcorregut d’amagat dels que l’envoltaven... però ella era conscient del seu dolor i les seves causes.

Quan poc poden arribar a saber els altres de nosaltres, i quan poc coneixem nosaltres als que tenim propers!
Com ens enganyen, de vegades, les veritats aparents!
Com guardem endins els dolors, sense voler saber que, en compartir-los, poden arribar a doldre menys!

T’envio una abraçada vermella com una rosa,
Unaquimera

El secret més ben guardat, la vida interior que no arriba a perdre's del tot, perquè algú troba el testimoni de la paraula escrita, i amb ell, tot un món de sentiments, mil.lions de minuts de solitària vida, la de la desconeguda tieta. Cal que la protagonista escrigui quelcom més, potser, per a remembrança de la tendresa perduda dins la freda solitud d'aquesta vida que se n'ha anat.

que desprèn tantíssima tendresa... i demostra que ningú és aliè als sentiments, a l'amor, a l'esperança... quin gran tresor guardava aquell secreter...

gràcies de nou núria per tot
muacsss
un petonàs
joan

És genial, per trist que sigui, perquè denota que l'amargor interior d'un desamor constant en vida és el desig del no viure, i una vida així pot ésser catatònica i lenta instant a instant, i encara estan amb el tema de l'eutanàsia... però si l'amor és el que treu i el que dóna la vida i no hi ha un sol recurs! Imagina't!


Sergi

...no sé si t'ho creuràs, però és veritat, per fugir d'aquella soledat he necessitat sentir odi, doncs no tenia on aferrar-me i es començava a allargar la fatiga, que era ben dolorosa, aquesta és la veritat.


Sergi

S’ho tenia ben amagat la impertèrrita, un mot que la descrivia per fora però ben allunyat del que realment era per dins. Ara no ni han gaires com les d’abans, amb el posat que tant be descrius. Però les d’ara, com jo, tieta i també mare, també fem com ella, guardem records, poemes, experiencies.. en una capsa, en un bloc, i si no tenim un lloc concret, al cor.
petons Núria
Marta

Tot un món de tieta perfectament descrit com a pròleg d'una novel.la. Ara vindrà la resta, oi? Si no és així rellegirem l'escrit i gaudirem de nou. Les descripcions que fas d'aquest món és precisa, preciosa i prou, que s'ha suicidat. La sorpresa final arrodoneix el suspens del relat. Tens la màgia de les lletres a la mà. Una abraçada Núria.

Aleix

Entre la tieta d'en Serrat i la teva, me n'adono que, casualment jo també en tenia una de semblant que reunia característiques paregudes. L'únic que enlloc de poesia, el que tenia eren composions musicals. Què ho fa que la majoria de tietes tenies aquesta imatge? Les d'ara no crec que siguin iguals oi?

A banda dels teus meravellosos poemes, de tant en tant ens sorprens amb algun relat en que ens expresses els teus records íntims, familiars, melangiosos, amb olor a golfes i sabor a codonys. Qui no ha tingut una tieta soltera i peculiar que amagava secrets? Però la teva, a més a més, era poetessa, com tu.

Quan d'amor guardava aquesta dona " impertèrrita " als ulls de qui no la coneixia prou bé.
M'ha recordat la meva tieta Mercè , també soltera i entranyable.
Un relat perfecte , Núria ! Com sempre.
Una abraçadeta dolça.