La sirena Parlàsia i el vaixell d'ultramar (escrit entre Akeron, allan lee, rnbonet -lo Reboli- i servidora)

Un relat de: Mena Guiga
Doncs d'això que diuen que era, fa temps i espai i aigua salada, com les llàgrimes del cocodril d'Assuan, diguem ara i aquí i ja per sempre que el cocodril salvatge del Carib, d'Assuan voliem dir, és un trasto que neda i menja tot alhora, perquè heu de saber, per si no us havia arribat a orelles, que el cocodril xaspejat de cua rampant, el tal dit, és una mena d'espècie en perill de propagació imminent, perquè també jau al sol, camina a quatre potes com un locu, mossega i mossega i no s'atura; l'extinció no l'assenyala, i més aviat qualque cosa proteinica i olorosa pot extingir-se si el tal rèptil li posa l'ull; bé sento que ens desviem, però aquí venia a parar. Qui podria saber més que un navegant dels mars profunds, la Deep en diuen, qui podria més saber que el capità afònic a tres canyones por banda vienton popa a toda vela, pelegrí de platges maragda, per mor de les meduses aquestes, sí! quí, acabo ja, si no ell, el pirata del Vaixell de les Palmeres ( arrenglerades en testos, ben regades i posades a una o altra banda segons el vent i el sol, tan estimades fòren, les palmeres dic ), quí sinò ell pot saber que el rèptil carcamal d'aigua de tot tipus, busca, sense saber-ho, una criatura prou extremada com per satisfer el seu instint golafre, una exquisidesa que combini eficaçment el gust de peix d'ultramar amb la saborosa carn de persona humana o similar...? Oh! Una sirena! Quin plat de primer i de postres, quina gurmandise per les seves dents de sauri! Oh, Capità....!! On ets...?

(fins aquí allan lee)


L'assuànic cocodril, suant tot i nedant, va i es troba el bucaner, va quedar-se mirant-lo de fit a fit i i van entendre's així, amb la comunicació visual.

-Jo busco un ser mitològic que lògicament serà una menja exquisida per la meva gentil i esmolada dentada!- exclamà Assuanil (de cocodril i Assuan, tot ben mescladet).

-Jo també, per passar-li la meva mà bona pels cabells, vull passar la mà pels teus cabells, ai, que això és un vers...-es va atabalar l'home, que havia pres més rom del compte- Jo...jo també la vull trobar per tal de visionar la seva belles i ...més, és clar. Aquell cos amb sal, les corbes de les sines i la cintura, la cabellera enroscada, els ulls blau turquesa,...i els seus cants que em submergiran en un estat...ai, però és mig peix.

-Sí i sembla ser que es diu Parlàsia...

-No serà Perlàsia?

-No perla, no, que parla molt, les veus diuen i si ho diuen les veus, veus com deu ser que sí?

-Ja, conversa animada i sensual sota testos de palmeres em provaria, però hi faltaria una coseta...això de ser mig peix...

-Tranquil, ho solventarem. Si em deixes que em mengi la meitat que no et va bé...

-Mala bèstia!

-Espera, que no he acabat. Segueix l'estela que marco nedant a tota pastilla i anem a veure la Gran Gamba Oceànica, que té saviesa i connexió amb totes les vibracions còsmiques -es diu i si es diu per alguna cosa serà- i tal volta ens ajudi.

S'hi van dirigir, tot i que desconeixent que ningú dóna res a canvi de res, ni una Gran Gamba Oceànica.


(fins aquí Mena Guiga)


L’Assuanil i el capità Ahab, descendent de la nissaga d’un capità mític que s’havia entestat de caçar un catxalot albí amb molt mala baba uns segles enrere, arribaren gairebé junts a l’Illot de les Mil Preguntes, situat a un extrem extremíssim de l’arxipèlag de les illes Caiman, seu de la consultoria paranormal integral còsmica de la Gran Gamba Oceànica.

Només trepitjar el port, un extremat (per no dir extremament hortera) rètol lluminós anunciava de manera llampant “Responem les seves preguntes, solucionem els seus problemes”. Mig enlluernats per la paradisíaca illa, per les pampallugues del rètol i per les aromes encènsico-cannàbiques que fluctuaven a l’ambient, es van dirigir a la recepció on una noia i un noi, de bellesa artificialment espectacular, de cossos gimnàstics i pells plastificades, esperaven darrera d’un taulell de vidre.

-Bon dia, què desitgen?- va dir la jove (si el client era mascle, atenia la noia; si femella, l’Adonis, coses de la política d’empresa), tot aixecant-se i fent una sòbria reverència, expressament evidenciant la profunditat del seu escot.

-Veníem a fer unes consultes existencials a la reverendíssima Gran Gamba Oceànica, i resoldre unes disquisicions que compartim amb l’il·lustríssim senyor rèptil a propòsit dels intensos desitjos que assolen les nostres carns pecadores, a propòsit de la sirena Parlàsia – va contestar el capità, sentint un breu gruny d’acceptació a l'esquena.

-Perfecte, la Gran Gamba els estava esperant. Acompanyin-me, si tenen l’amabilitat.

Van seguir la noia mig hipnotitzats pel bellugueig de les seves natges perfectes, el cocodril amb ànsies de clavar les dents en aquella carn tan tendra, i el capità amb ànsies de... caram, quina coincidència!


(fins aquí Akeron)

Onnubilats i mig mecs per la mòrbida trassera de la recepcionista estaven encara Ahab i Assuanil, quan foren arribats a la Sala del Peix de la Mar Blava i escoltaren una veu gambàtica de tons suaus i melodiosos:

-D'antuvi i de bestreta us demane considereu amb benevolència el meu poc domini del vostre idioma. Seieu. O si us plau, preneu pel cul. Aviat seré plasmàtica al gran aparell central videocibernètic de la sala. Quins són els vostres dubtes i desitjos? Feu-me partícep suscintament per tal d'intentar esbrinar una nímia part del deler que us hi porta 'a mi vera'...

I així que A.-Assuanil- i A -Ahab- li ho explicaven a duo, la G.G.O.-Gran Gamba Oceànica- feu la seua aparició a la Gran Pantalla, coberta amb una boatiné de mohair morat elèctric, deixant veure del cos, púdicament, només cap i cua. Grangambioceànicament relatà:

-Com que totes les històries comencen pel principi inicial de la narració, caldrà que us explique un bàsic pròleg de l'objecte de les vostres cuites afliccionades, de la manera més suscinta i senzilla possible. Us en faig mitja lliura. O són cinc cèntims? 'A saber': La sirena Parlàsia fou el resultat d'un amor intencionat i gens candorós -més aviat “xitxanabo” -perdoneu l'expressió- entre Neptú i la Gran Peixa. L'experiment amorosconcupiscent resultà fallit en part, i en part fou un èxit. En confiança, us diré que corre la brama que el trident del Neptú no va foradar com era d'esperar el conducte de la Gran Peixa. I dit això i ja que sou conscients del que us atabala, ara mateix podreu veure la Parlàsia, en un descans prenent la fresca. Que com ho faig? Senzillament amb uns símilpeixos de factura robòtica, amb ulls que són càmeres i que... Ja! Mireu-la, xafardejant el Rei de la Llum! Si us fixeu bé, altiva damunt la roca, pits ferms i ben formada....té dues cues!!! I sempre creuades o sempre juntes! Cap, ningú dels peixos de la mar, ni de les aus del cel ha vist, ni esbrinat, ni entrevist on acaba el cos d'humana i on comença el cos de peix. Fàbules conten que sí, potser.... un pastisset de cel fóra possible; d'altres opinen que no, que escates... i res més.


(fins aquí rnbonet)


Aplançonats Ahab i Assuani, cadascun per motius degustatius intrincats en els seus caps de neurones mascles i fatxendes, o sigui, esmaperduts per la bellesa i delícia que radiava la pantalla gran, rebuda des d'Amazon per rodalies i després duta a Correus, o sigui tan apreciada malgrat venir de la Xina més profunda degut a la tardança inusual, o no; queixes a Amazon van propiciar un regal per apaivagar a la GGO: un joc complet de té de porcellana makisuke, que feia servir per menjar fideus amb alga espirulina o botifarretes d`àmfora matxacada amb esferificació de medusa autòctona; davant els Ohhhs i Ahhhs dels dos visitants golafres, va escapçar les emocions per fer-los baixar a la Deep de patacada, dient-los:

- Us informaré doncs pel GPS intra-marí de la seva posició. Però això té un preu.

A i A van trigar a entendre que la senyora Gamba no s'havia aixecat del seu boudoir per cortesia. Animal i persona i viceversa es van mirar i després van mirar a la Gran Gamba.

- Jo tinc la meva força, les meves dents, tinc aquesta figura elegant...- digué el bitxo.

- Jo tinc palmeres en torretes per facilitar el trasplantament i a la meva mare, que les rega i desparasita cada dotze dies si ha fet sol, i a més cuina de cine, de cine de terror o sigui; la seva amanida de moniato amb tàperes farcides d'arròs salvatge i llimona també salvatge és coneguda a tots els ports del món per on hem passat; generacions parlen encara dels traumes originats arran de la seva ingesta...


(fins aquí allan lee)


El gran crustaci va estossegar -crustaci-estossegar- per fer-los sentir clarament:

"Vull, a CANVI de les coordenades de situació de la Parlàsia, vull...el que no vull és res del que m'oferiu. Vull l'escata sagrada d'aquest ser mitològic, que sé que es troba entre les dues cues i que és alhora punxeguda i suau, llefiscosa i aspre, dolça i salada, daurada i platejada. Li haureu d'arrencar els dos alhora i un vespre en què la lluna somrigui i els estels emetin un titil·lar blau celestial nocturn." La malparidota sabia que allò darrer no era factible...

-Ets curta de gambals, Gambarra!- s'expressà el caimà- Si la trobem, ja no caldrà que tornem a tu ni et portem res.

El pirata va malmirar l'Assuanil amb l'únic i gripàuic ull que tenia, sorprès per com n'era de babaua, aquella bèstia que parlava massa...com la...com la Parlàsia?

"Jo sóc la Gran Gamba Oceànica i no podreu fugir de mi mai si no feu el que us demano. Estiraré totes les potetes que amago, les expandiré per encalçar-vos, hahhaha. Em desenganxaré els milers d'ous que covo per a ...per a engegar-los de projectil contra els que m'utilitzen i s'enfoten. No en sereu pas, d'aquests, oi?"

Van deixar anar un 'No' potent a l'uníson, els dos A, entre atemorits i cagats.

"Així m'agrada. La Parlàsia és ara a longitud tiririt latitud tururut, parlant -i com parla!- amb en Tomeu Tavellaseca, un setantè que va caure d'un iot quan era escolanet de l'abadia de Montserrat i anava de viatge a cantar amb una coral coral·lina que es va afigurar dins l'aigua i, càndid, s'hi va llençar. Sort que els cervells buits suren i va trobar illa no ocupada.


(fins aquí Mena Guiga)


Van abandonar la sala d’audiències capcots, amb cares reflexives i serioses, novament darrera les sensuals natges de l’hostessa, tot i que sense fer cabal, aquesta vegada, del sensual anar i venir de les formes perfectes.

-Ahab -va dir el rèptil- sonarà molt estrany, però mentre la venerable gran Gamba ens parlava...he sentit la seva veu dins del cap, que em deia coses “només per a mi”...

-Hòstia Santíssima dels Set Oceans!!!!! –va exclamar Ahab- em pensava que m’havia pujat el didalet (que certament era lluny de ser un didalet) de rom d’aquest matí!! Jo també he escoltat la seva veu en un xiuxiueig... i què t’ha dit?

-Que aquest desig de menjar-me la Parlàsia és golafreria, que és un pecat capital molt greu perquè implica la destrucció de l’altri... que si desitjo menjar diguem... d’una altra manera... serà luxúria, que és un pecat greu, però menys... perquè cometre’l implica donar plaer l’altri. I m’ha dit que fós conscient que la Parlàsia és un ésser únic i lluminós, partícep de l’equilibri dels oceans còsmics i terraqüis. A més, ha dit que l’escata sagrada només es desenganxa en un moment molt especial... en el moment del super-mega-hiper-orgasme... (i de fons anava sentint “menaix a trois”... “menaix a troooooois”)... i a tu, què t’ha dit?

-Que per ser un ésser lluminós, la Parlàsia ha estat molt sola durant segles, mil·lennis... que bull en desig, però no ha trobat home o animal que tingués prou nivell per seduir-la primer i sadollar aquest desig després... (i de fons anava sentint “menaix a troooois”... “menaix a trooooois”). La molt venerable, m’ha dit també que l’escata sagrada es desenganxa en el moment del super-mega-hiper-orgasme... i que, amb els seus poders, experimentaré un canvi físic que m’ajudarà en el nostre desafiament.

-Per les barbes d’Amenhotep!!! A mi m’ha dit igual!!!... i com ho farem, Ahab? – s'impacientava el cocodril a punt de pujar al vaixell...

-No en tinc ni idea, monsenyor rèptil. El que sé és que tinc una trempada que em costa caminar...

En el moment en que tots dos van posar un peu l'altre pota a la nau, un nuvolet multicolor va aparèixer sobtadament i els va cobrir en una tenebra de colors vius (tenebra de colors vius és un oxímoron, però tal era el poder de la Venerable Gran Gamba).

Quan el nuvolet es va esvair, al vaixell ja no hi havia un capità decrèpit i un cocodril de pell cartilaginosa. Hi havia dos homes de físic perfecte. L’un, un guapíssim capità maduret, borni, ull blau, cabell curt grisenc als laterals, cos fibrat sense un gram de greix, pell morena colrada al sol, músculs tonificats i un bultot considerable a l’entrecuix. L’altre, un mediterrani de pell canyella, ulls groc-verdosos reptilians hipnòtics, cabellera fosca ondulada, musculatura contundent i... un bultot considerable a l’entrecuix.

Amb actitud èpica, van posar-se en marxa navega que navegaràs, navegaràs que navega.


(fins aquí Akeron)


Proa a ponent, amb vent de llevant, menats pel vaixell, -”navega velero mío sin temor...”- els dos A.i A., ara convertits reconvertits per obra i gràcia d'un dels innombrables i innumerables poders i dons de la GGO, en dos Adonis d'allò més plaent a les fèmines, solcaven aigües envoltades de dofins fins, camí de l'illa on descansava la Parlàsia. I on xerrava pels colzes amb l'escolanet Tavellaseca i el seu lloro .Perquè ja sabeu, per estudis i es suposa, que el ponent era allà on el Rei Sol – perquè cal informar-vos (oh, amables lectors) que encara no s'havia inventat la guillotina ni havia tingut lloc la Revolució a França- descansava d'una jornada per deixar pas a la seua companya “madame de...” -perdó!- Lluna. Sí, sí - ho he encertat- exactament aquella que estaven mirant-se ara mateix amb cara de badocs, ulls plorosos, cor enamorat i esperit de be concupiscent, els nostres AA 'dúplex'.

I “viento en popa a toda vela” foren arribats al lloc exacte de la gepeística informació gambera. Us ho descric: una illa com allò de més, tota rodejada de mar, amb abundant d'allò i d'això, ni menuda ni gran, una vegetació com cal, una fauna 'comme il faut”... i un turonet al bell mig des d'on podíem veure -si les circumstàncies meteorològiques ho permetien- toooota una extensió de terra, de nord a sud i d'est a oest, a més de al blavor oceànica que envoltava l'illa.
I vets ací que, arribats, s'hi troben al lloro Macià, a punt de menjar-se tres dàtils nutritivíssims d'una palmera. I l'intenten despistar de la vertadera ocupació i motiu que els hi porta.

-Benvolgut animaló.... No sabem on estem, perquè estem perduts...Vuesa mercé ens faria de guia turístic en aquesta illa?

I el lloro ocupat entre dàtil i dàtil, pensatiu, i possiblement intuint la intenció de la parella, contesta amb la veu més alta que pot emetre:

-Conillets a amagar! Conillets a amagar!!!


(fins aquí rnbonet)


Tot i la xerrera, o potser a l'inrevès, a causa de l'esvalot del lloro Macià, no es va amagar ningú, més aviat els habitants de la illa van anar passant per allà, a vere què succeïa. Una miiica cansats de sentir la xerrameca de la sirena bonica, qualsevol novetat seria bona per anar acabant el dia. O sigui que una família de nadius bellament emplomallats caps i robes, en número de 363, nadiu amunt nadiu avall, guapos i robustos com canelons amb beixamel, retips de plàtans, cocos i peixets arrebossats de costa, van rodejar la parella nouvinguda. Les dones, quasi totes, i força homes, van començar a rellepar-se els bigotis. Quins mossos tan ben plantats...! Fins van escridassar-los:

- Xulos!

- Per a mi! Per a mi!

- Us han abandonat, reis...?

- Jo els he vistos primer...!

- Us adopto ja a tots dos...!

- Bandidus! Pirates!

- Deixeu algo pels pobres..!

Al primer moment d'espant, els nostres A i A es van estarrufar, com un gos pelut i moll. El lloro va fugir, la gent se'ls acostava.

L'Ahab reconvertit li diu a l'Assuani, veient com el rèptil assajava positures:

- Recorda que tenim una missió.

Però Assuanil, que a la fi era un supervivent dels dinosaures, i tenia un cervellet petiiit i de sang freda, s'estremia d'emoció.

- Però, què dius? Qui necessita una sirena, que vés a saber quin gust té, si aquí hi ha tota una familia de dieta oceànica...? Mira, aquell d'allà, li brillen les greixines...i quina panxa...quin gust més extremat deu tenir...!

A punt de ser engolits per la multitud, en el bon sentit, ja sabeu, se sent un xiscle en to agut, una veu soprano agitada, que fa deturar tothom....


(fins aquí allan lee)


-Ooooh, no, no, no, no-no-oh, no-no-oh, nonò nonó!

Era la cantarella que significava STOP (que maltraduïen -o no- 'Sempre Tota Omnipresent Parlàsia') que la preciosa i graciosa sirena els enviava des de dalt la cresta d'una onada tsunàmica que ella controlava. Van saber que calia marxar amb els malgirbats tapacues tapant el desig -els nadius- i amb les inflors sota els rudimentaris tangues també colgant les ganetes-ganarres -les nadiues-.

Llavors aquella bellesa els assenyalà en Tomeu escolanet, qui explicà:

-Parlàsia, ella, és un ens xerramec a més no poder. El seu enginy conversador no caduca, no fina, no s'esgota...és a dir: no calla. Jo l'adoro. Fa dècades que ens coneixem. Jo nàufrag xicotet, ella em va salvar la solitud, que aquests indígenes no hi eren abans...no sé què d'un programa televisiu dit 'Supervivents' s'empatollen? El cas és que ens sobren i per això els foragita amb tempestes intempestives o...els ho fa creure, màgnetica com és. Em passa, però, que tinc la malaltia de l'esgotament enraonaire i sort del lloro Macià que fa d'interlocutor amb la Parlàsia...

-Aquest ocell...aquest ocell...-el pirata va saber de cop que havia estat mascota seva feia lustres i que el donava per perdut. L'havia enyorat tant, perquè havia estat un regal de la seva mare, la cuinera del vaixell qui...

-La bestiola!

Els dos A, en Tomeu, la Parlàsia i el lloro van girar el cap vers qui ho havia exclamat.

Plorant amb gran sentiment, la Maüdiel·la, mare de muy buen ver del pirata, s'abraonava sobre l'ocell i l'abraçava, quasi ofegant-lo. Va emportar-se'l al vaixell i tots dos junts es van posar a comptar els testos amb palmeres com havien fet des de temps immemorials, un joc que els encisava.

-Maüdiel·la?!

Tomeu recuperà les forces. Aquella fèmina madura...havia estat el seu amor feia tant! Aquella trapellota que, per cantar al seu costat, es disfressava d'escolanet!

Ella també el va reconèixer. Va desfer-se ipso-facto del lloro amb un petó al bec i va córrer vers el seu estimat Tomeu Tavella...no tant seca en aquell solemne moment.

I, alhora, Parlàsia nedava vers els dos A, arribava al trencall on eren i els pessigà el cul. Un glutis a cadascú...tenien les carns tan fortes que els dits se li escaparen...Ho tornà a intentar. No obstant no era així com l'Escata Divina 'Love is ecstasy', mots que hi tenia gravats, li estava dient anímicament que es comportés...


(fins aquí Mena Guiga)


El temps s’aturà.

Tomeu Tavella i Maüdiel·la s’abraçaren a càmera lenta, amb les mirades clavades els ulls de l’un en l’altra, notant com fluïa entre ells, en un instant, en una onada invisible, tota la dolçor i tot l’amor que haurien acumulat en una platònica i anhelada vida junts. Els seus llavis es van fondre, les seves ànimes es van barrejar per esdevenir una, ja no existia res més al món. L’existència ja no tenia sentit sense percebre la presència, l’olor, la veu de l’altre. Van desaparèixer lentament, sense deixar de mirar-se, agafats de la mà, dins el budellam buit del vaixell de les palmeres i d'ultramar.

Parlàsia contemplà l’escena tendra i commoguda, però amb una tensió humida, un formigueig a l’escata sagrada.

Es va mirar l’Ahab de cap a peus (fent una perllongada aturada a la protuberància púbica), mossegant-se amb desig el llavi inferior... va girar la mirada vers l’imponent jovencell que havia esdevingut l’Assuan. El desig la cremava per dins. Necessitava sentir-se llepada, consumida, penetrada, envaïda, sacsejada... Sentia com irradiava energia a través de pell i escates. Podia percebre l’energia sexual mastodòntica dels dos robustos, ferms homes. Per una vegada a la vida, la comunicació, el coneixement dels sentiments de qui tenia davant, li arribava amb certesa sense dir ni una paraula!

Ahab es sentia tremolar les cames. Un formigueig i una escalfor li castigaven l'abotifarrament inter-angonal. No podia apartar la mirada dels llavis carnosos i humits de la Parlàsia, ni dels pits perfectes de mugrons grossos i foscos...

Assuan no podia deixar de mirar la cintura de la sirena, de la corba on hi hauria les natges, les dues esveltes cues, talment com dues cames... del racó secret on s’amagava el tresor que tant es delia per assaborir...

- Missenyora, no puc expressar el que em fa sentir estar en la vostra presència, del que representa la visió de les vostres carns màgiques...

I caigué a quatre grapes, babejant, amb els ulls clavats als plecs de pell calenta que s’entreveien sota l’escata sagrada...

- Calla i acosta’t – va dir Parlàsia amb veu dolçament tendra i sensual, mentre agafava el sexe totalment erecte de l’Ahab i el feia desaparèixer dins la seva boca. Al mateix temps, amb l’altra mà, acariciava el clatell de l’Assuan, i separant les cues, n’acostava la boca al seu tresor, fins a sentir llavis amb llavis.

Va tancar els ulls, concentrant-se en la textura i el gust del sexe de l’Ahab, i en les sensacions que li produïen les carícies que aquest li feia als mugrons, i el formigueig i tensió que la llengua i els xuclets de l’Assuan... un gemec de plaer li va brollar de les pregoneses de l’ànima i, com una onada. aquell gemec es va escampar pel món, tot fent créixer i badar-se flors al seu pas...


(fins aquí Akeron)


Aquella veu melodiosa... “ménage à trois”, “ménage a trois”..., que ressonava insistent al cap dels dos A -Ahab i Assuan, us ho recorde- s'havia acomplert. Emperò, estant immersos tots tres personatges -s'inclou la Parlàsia molt ben inclosa- en aquesta feina tan plaent, alliberadora de fluids, mai ingrata i sempre acollidora, no pararen esment en la quantitat de peixets que, al seu voltant, anaven trasmetent les imatges a l'enorme pantalla plasmàtica instal·lada a la residència del Crustaci Gàmbic -GGO- el qual, havent-se tret la bata, i amb l'acalorada, ja començaven a brillar-li els fragments del terç inferior de la closca, senyal inequívoca que aviat començaria a despendre's d'ells. És a dir, quedar completament nua. (Per dir-ho d'altra forma més 'humana', fotre-li queixalada).

Deixem, però, a la GGO apanyant-se com li vinga i li tinga menester i trasladem-nos altra vegada al nucli 'menager'. Situem-nos: tenim Parlàsia amb tot un tros -o segment- d'A-capità a la boca; tenim la boca d'A-cocodril llavis horitzontals amorrat llavis verticals de Parlàsia. O siga: hi ha un que és xuclat i fa, pel seu compte, exercicis manuals, i dos que xuclen, femella i mascle. “Bingo”'!!!

Ja tenint present les imatges i els fets, seguim.

-Oooooohhh! Aaaaaahhh!- feia el capità pirata.

-Um, um, Xup, xup.. xarraxupllaam- mig s'escoltava la veu d'A-cocodril.

-Ai, aix, aiiiiii! “Tu sigue, tu sigue!”- deia la Parlàsia.


En un moment donat, l'Assuan posà un dit en contacte amb l'aigua de la mar i la temperatura augmentà, de cop, sis graus. Amb l'expansió, part de l'Antàrtida -d'aquell temps, és clar!-començà a desfer-se.

En un altre moment, la sirena Parlàsia entonà un cant:

-”e bullirà la mar com la cassola en forn”


En un altre -moment, redéu!(com si no?)- l'Ahab va exclamar:

-Al·leluia, aaaal.l.eluiia.,,,,!Al·leeelluuuuiiiaÀaaÀaAAaaaAAaaaa!!!!!!!!!!!!


I el seu crit retronà/ressonà per la mar... i més enllà.


(fins aquí rnbonet)


I tan prodigiós profund i emocionalment atàvic estava esdevenint el joc dels sexes en flor, que l'ebullició es produí tot al voltant de l'Illa; i els crits d'amor o el què fos que cridava Ahab van trobar ressó a altres illes i continents. Degut a la bullida, els peixos i derivats suraren, exhalant un perfum de peix a la brasa, i els nadius s'afanyaren a recollir-los per fer una festa monumental. Els nostres tres abrusats, un sobre de l'altre, l'altra a sota dels dos, el tercer aprofundint l'orgasme i tots tres delectats en una orgia que no tenia visos que acabés, emetien una tan poderosa energia feliç que a tot el món arribà el pensament aquell de "Fes l'amor i no la guerra", però tan visceralment, tan a cor obert dels receptors, que la gent d'arreu es llençà uns a braços dels altres. De cop, una gran pantalla super G-SSTalla monstruosa s'obrí directament a sobre del trio la-la-la i la Gran Gamba va fer acte de presència remota. Feia cara de ganes de reunir-se amb ells, però era una Gamba empresarial abans que amorosa, i els etzivà:

- Prou fer el número, cony! Porteu-me ara mateix subito l'artefacte de poder que us vaig demanar, o us torno al vostre estat reptilià i capità lletjot i llavors la Parlàsia no podrà ni pensar en el que heu fet sense tenir basques!! Vinga!

Però havia passat tal cosa. En aquelles caricies i llepades, en l'alegria destirotada de l'ebullició, no s'havien adonat que la joieta que guardava la sirena entre les cues s'havia fos com el sucre al foc i tot havia anat a parar a l'aigua. Buscaren pels volts, però tampoc podien deixar de mossegar-se mentrestant, i naturalment no trobaren ni rastre ni petxina. I la Gamba, emprenyada, vermella com un corall protegit, mal follada com era des de sempre, perquè als gambots que se li acostaven de tant en tant els capava només que amb la mirada, els va escridassar amb el volum al màxim per deixar estarracats a tot vivent de l'Illa i afores:

- M'heu enganyat, panda de pòtols! Ara sabreu què significa, despertar la meva fúria abisal i gambesca...!!!


(fins aquí allan lee)


La GGO va fer que un exèrcit de peixos amb cuirassa antitemperatures extremes s'apropés al punt on el trio es resistia a tancar sessió de joia físico-psíquica. Anaven armats amb la munió d'ous de la gran gamba, que se'ls havia desenclastat per a l'ocasió. Picaven contra l'aigua i dels cràters líquids n'emergia aigua furiosa volent fer mal, res a veure amb la onada tsunànima-només-suggestió-que la sirena emprava per foragitar el nadivam. El vaixell pirata va sotsobrar, de resultes, xoofs, i xoooofs i més xOOOOOOOffffs. En Tomeu Tavella i la Maüdiel·la, que tot just iniciaven, amb ardor de tercera edat com si fos d'adolescència, la tercera pàgina del Kama Sutra, van emprenyar-se de valent. Van sortir a veure què recaram estava succeint. En descobrir-ho van començar a llençar els testos amb les palmeres als peixos-soldat, amb força èxit, estabornint-los amb encert, empesos per les ganes de continuar la tasca que els havien 'tallat'.

Però un peix va llençar un ou lluny, l'ou més magnífic, el més ou-ou-ou, i es va sentir un esclat, un retruny ...i el so d'una sirena tipus quan es dispara l'alarma del que sigui. Va manifestar-se, aleshores, des de les profunditats marítimes, la GMO, la Gran Medusa Oceànica. Gegantina, és clar. I translúcida (cervell inclòs) i calba i amb una faldilleta amb voravius i farbalans de cromatismes lilosos. La temperatura efecte dels jocs sexuals del trio l'havia afectada, l'havia excitada al súmmum. Se sentia, com la GGO, engelosida, i la seva irritació demanava de picar a tort i a dret amb les substàncies urticants que manipulava. Però...no va poder ser. Perquè aquell ou...aquell ou...no era un ou qualsevol, no, no pas, no pas, gens ni mica. Era...el GOO, el Gran Ou Oceànic que ni la mateixa GGO sabia que tenia entre els tants-i-tants-ous i que era, PRECISAMENT, el causant del fet sorprenent:

L'escata del plaer de l'entre-cua de la sirena, l'essència d'aquella escata peculiar, s'havia desplaçat justament on habitava la medusassa. I vés per on el GOO hi havia anat a petar, també. S'iniciava un procés de confabulació còsmica esperada des de temps reculats per la GGO i la GMO...


(fins aquí Mena Guiga)


La substància energètico-tel·lúrica que emanava l’ou, en barrejar-se amb la màgica escata dissolta en aigua salada, va esclatar en un ofegat sacseig de l’espai-temps.

En un instant es van sincronitzar tots els anhels del cosmos, es van trobar i encaixar d’una manera instantània, eficient, màgica, incomprensible per a qualsevol ens pensant... els orgasmes de l’univers es van sincronitzar... durant un instant tot ésser viu va albirar una imatge clara del sentit de la vida.

Als minuts posteriors, mentre tots els éssers vius es sentien recorreguts per una energia positiva difícil de resistir, per una ànsia de riure, ballar, cridar, estimar, acariciar, copular dolçament i salvatge, consagrar la vida a les coses que creixen, els orgasmes sincronitzats van ressonar en comunió vital, provocant de passada un considerable canvi al PH del cosmos degut a la gran quantitat de substàncies reproductives alliberades. El nombre de fecundacions espontànies va ser incomptable, fet que va provocar un astronòmic enriquiment dels advocats (perquè perdonin, Verge Maria només n’hi ha una), i la conseqüent explosió de les webs del “mercat de la carn” (és a dir Tinders, Meetics, Hookaps, etc).

En aquells instants en Tomeu i la Maüdiel·la juraven estimar-se fins més enllà de la mort, l’Ahab bombejava semen dins la boca de la Parlàsia, que el consumia i l’empassava amb l’ànsia de mil·lennis de desig, l’Assuan xuclava com podia les emanacions orgàsmiques de l’entrecua de la Parlàsia mentre ejaculava en trajectòria parabòlica sobre les cues de la sirena i tots tres es juraven amor etern, infinit, parlant com podien entre boques plenes i crits de plaer i exquisita joia.

La Gran Gamba Oceànica, saturada de gamba-voyeur-no perdre'n detall, va exhalar aire que la rustia i va mirar amb tendresa i emoció el centre nerviós de la Gran Medusa Oceànica que va notar diferent, agraïdament diferent, i li va confessar:

- Ai bonica, amour de ma vie!! No encerto a triar les paraules -no sóc la Parlàsia- per dir-te quan de temps he desitjat tornar-te a veure, a nirvanejar amb les teves transparències tan sensuals, la teva gelatinosa bellesa, la teva personalitat forta, flagel·ladora i urticant... t’estimo des de temps immemorial – va sanglotejar, amb llagrimots d’emoció rodolant des dels ulls esfèrics i del to de l'atzabeja.

- Ai Gamba, nèctar de la meva existència!! Que se’m trenca el cor per tot el temps de solitud forçada que ens hem imposat. No saps com somiava amb tu des de les profunditats abissals, en la foscor més completa, trencada només per les fluorescències que em bategaven a la pell quan pensava en el teu exoesquelet rosat, articulat i gloriós, en els teus ulls negres, esfèrics i incisius, en les teves potetes bellugadisses que oculten el bé que més m'abelleix en aquest món... espera’m uns minuts més, que et vinc a morir de felicitat entre les articulacions! (sospir piramidal)

La Gamba plorava d’emoció i donava gràcies a l’Assuan i l’Ahab per haver fet possible recuperar l’amor, i en agraïment els va enviar un talonari de vals per a visites gratis a full service, a l’Illot de les Mil Preguntes.

Mentre passava tot això, la munió de peixos amb armadura observaven intentant entendre (amb memòria de 23 segons és comprensible que se’ls escapessin detalls) i es miraven entre ells sense saber què havien de fer; dalt d’un brot de palmera, el pobre lloro Macià oblidat mirava panoràmicament l’escena i es tocava les parts flonges amb la punteta de l’ala; i la tribu de l’illa... continuaven en una rebolcada comunitària, de fet com feien habitualment, però aquesta vegada, amb la saturació d’energies i substàncies alliberades... ho feien més!!!

Van ser uns minuts que tots van fer realitat aquell celebrat vers anglosaxó que resa “Love is in the aaair...”


(fins aquí Akeron)

I relat contat, relat ...no, no pas acabat. Comença cada vegada que és llegit i reviu si tu, lectora/lector...l'has gaudit!

Comentaris

  • Bona iniciativa[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 07-02-2019

    Aquests treballs ja s'han fet diversos cops a relats, els més granadets de la pàgina ja ho sabeu, i són engrescadors i enriquidors, us felicito a tots.
    Però tinc un comentari que crec creatiu.
    En altres ocasions que s'han fet aquests experiments s'ha creat un nick pel grup i s'han penjat a banda de cap dels autors. Crec que, encara que no siguin sempre els mateixos autors, i encara qui hi hagi, com és el cas, un@ autor@ que ho aglutina tot, podríeu crear aquest altre nick i penjar allí els relats que vagin sortint del fòrum, o d'on els creeu.

    És una idea, i així tots els qui col·laboren hi poden accedir.

    #Usfelicitofills!

  • Potser, el pròxim...[Ofensiu]
    rnbonet | 06-02-2019


    ...caldria subdividir-lo en 'capítols/entregues'.

    Una cosa a tenir/tindre en compte. Als 'futurs participants' els correspon decidir-ho.

  • Una miiiica llarg...[Ofensiu]
    rnbonet | 06-02-2019

    ...per llegir-lo de cop, m'ha semblat.

    Això sí: espaterrant, divertit, carismàtic, 'xulíssim' -com no, si estic 'infiltrat'?- i de bon llegir.

    Us el recomane.

    >Salut i rebolica!

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434363 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com