LA SIRENA INESPERADA

Hi ha tanta bellesa i tant misteri en la posta de sol que contemplo, que he de fer un esforç, un gran esforç, per no parlar-ne; me’n vull estar perquè, darrerament, crec que m’estic enrotllant massa, com si aquesta, la natura, fos el mono tema. I és comprensible, perquè ja són molts, els dies que m’hi trobo, entre ella.
He parlar del misteri en una posta de sol. Així a cop d’ull, tan sols ens quedaríem amb la bellesa, però, en contemplar, el pensament s’ha fet més veloç que no pas les paraules. L’estava veient des de la talaia de casa i em preguntava què i qui hi hauria a l’altra banda, si muntanya, si mar...
... i els he trobat. Mar, muntanya, carretera que serpenteja la costa i un cotxe! S’ha aturat. En surten una parella, encara no sé el per què. Per romanticisme, per tal de veure’l, el sol, camí de la posta, o per n necessitat extrema. Qüestió purament fisiològica o per avaria in tempestiva. Es clar que les avaries ho són totes d’intempestives.
En aquest cas, possiblement, es tracti d’una avaria perquè els dos han baixat del cotxe i semblen contrariats. Tenen pressa! Em quedo amb ganes de saber-ne la causa ... calla! Hi ha moviment. L’home ha obert el capó, ella se li atansa per ajudar però, ell l’atura amb un gest. Es treu la jaqueta i li dona. Van mudats. Ella du un vestit ample amb molta volada; no l’afavoreix gaire, la fa més grossa del que és. El mòbil va d’un a mà a l’altra. Han tancat el capó; això em ratifica l’alternativa de l’avaria. Hauran d’espera la grua que, possiblement, han avisat.
Mentre, el sol ha desaparegut i la fosca comença a cobrir les muntanyes i en el mar aviat s’hi banyarà la lluna. Cada cop em costa més de distingir el moviment de la carretera. No ha circulat ni turisme ni grua ni ambulància... Sí, potser sigui una ambulància el que els caldria; l’avaria ha estat intempestiva de totes, totes.
En realitat, ells tenien pressa perquè feien tard per arribar a un casament. Pel camí ella es marejà i s’aturaren en dues ocasions. No l’esperaven, encara, el nen, però, estaria encuriosit -com jo- i li haurien entrat ganes de veure el món abans d’hora.
I aquí els tens, esperant la grua ... i el nadó. La situació és complicada. L’home no encerta a actuar davant les circumstàncies imprevistes. La dona li repeteix que es calmi, que es desdigui de la grua, de moment, i demani una ambulància. Segur que va de part, però, han de calmar-se. Ha trencat aigües, quan, a la llunyania es sent la sirena a tota bufa; de sobte, d’un revol, apareix un camió de bombers. D’una frenada s’atura vora seu. El futur pare els havia avisat per error!
Ja no hi ha temps per esperar. Ells estan al servei de la ciutadania i avesats a les emergències. Així que, som-hi i mans a l’obra! El marit es desmaia, i ella gairebé. L’han fet jeure en una llitera improvisada. Han fet girar un reflector just, quan de l’entrecuix de la mare en surt un caparró.
De la farmaciola han tret gasses i cotó, que dipositen en el casc d’un company. I amb molta cura hi deixen el nadó. Atès el nen van per la mare... que en aquell instant en treu el segon . El mateix tracte i un segon casc... i ja que hi som i posats a fer, que en siguin tres.
El pare que, en sentir la sirena s’havia desmaiat, ha reaccionat. El camió és a punt de posar-se en marxa. Tres bombers s’han quedat sense casc. Són a la falda d’uns pares feliços que contemplen les tres criatures amb tendresa i, encara, admirats.