La seva vida: deu minuts cada dia

Com cada dia, es lleva a trenc d'alba, una remor assossegada surt de la cambra. Agafa el cubell i es renta amb una precisió rutinària. Plega la bata de l'estenedor, la mateixa que va rentar ahir després de sopar, i mentre es botona, avança cap al balcó. El carrer és desert encara.

Tanca els ulls i una alenada d'aire fresc li esbulla els cabells just abans d'apoderar-se de la seva consciència, també com cada dia.

Veu aquella nena, la coneix sobradament. Com cada dia, juga al pati amb les amigues, porta la nina de drap sota el braç i una bosseta d'anissos a la butxaca. Entra a classe, escolta amb atenció les explicacions de la mestra i s'esplaia dibuixant o escrivint paraules a la llibreta de ratlles, llegint paràgrafs d'aquell llibre que ho sap tot. Riu, és feliç, sap que el pare i la mare l'esperen a casa amb el plat a taula. Surt de l'escola i s'aventa a córrer cap a casa, fa un salt al coll del pare i ell l'abraça tendrament i amb fermesa, l'olor de tabac li travessa la pell i s'escampa per tots els racons del seu cos mentre la mare pregunta dolçament a la seva princesa si s'ha portat bé a l'escola, li aparta suaument les grenyes de la cara i li fa un petó de mel.

-Antonieta! Què hi fas al balcó?....cada dia el mateix "cuento". Mira que n'ets de badoc, no se què en faré de tu, filla!
Afanya't, que encara has de fer els llits! Ja veuràs com faràs tard a la fàbrica!
Jo marxo cap al tros a collir, vinga cançonera! Espavila't! Estic cansada de repetir sempre el mateix, que ja ets prou gran!

Obre els ulls, s'entreté a mirar-se, detesta aquell cos de dona, massa gran per a una princesa.

Respira profundament i oblida.

Arracona la solitud, arracona el menyspreu, arracona la guerra, arracona la fam, arracona l'absència.
Òrfena de tendresa, oblida la mare sola amb el cor eixut, oblida el pare sol i exiliat i torna a ser l'Antonieta.

Passarà el dia anhelant sortir al balcó, només deu minuts, demà.

Dotze anys......... i una nena amb cos de dona.