La senyoreta Pinkerton

Condueix amb la sonata Clar de lluna de fons; rep un avís de trucada amb veu: filla, hui faré arrosset amb pollastre, caldoset, com a tu t'agrada. Vindràs? Sí, -- menteix, perquè no sap com dir-li que no-- vaig al treball... Què no et va dir el metge que havies de fer repòs? Ja em cuide. Té els ulls entelats quan la mare, reclosa en un centre per inadaptats, penja.

Quasi no té sensibilitat. S'atura en el pas de vianants i veu passar una dona, i una xiqueta diminuta que encara duu les ales i la llum, graciosa com un follet semi ocult per les botes d'aigua blau cel, fent joc amb els ulls engabiats, dins d'un paraigües transparent: Mamà, quan serà demà? Plovisqueja i les notes cauen pesadament i staccato; se li clava, roent, l'aiguabarreig de sons i de gotes lentes, i s'escola, insuportable, pel parabrisa; ella pertany a la segona generació engabiada, distorsionada, sense demà, i s'ofega quan passa ell i la mira, igual que la primera vegada que la va mirar; li pot llegir els llavis un instant... Per què?

Havia de ser així? A dia d'ahir només quedava un home lliure, blanc, enmig d'andròmines. Apagues la música per escoltar aquesta de fora, però surt la de dins, que s'assembla tant; vas amb els ulls rojos de la nit impossible de dormir; quan ell se't va donar tu el menystenies, volies jugar, i ara saps el buit al seient del costat; l'arrabassares, no diré sense dubtar, però sí amb la malura que et feia impermeable als sentiments: gairebé te'ls havien tret.

Posa la novena i s'enlaira, fins que, reduint la velocitat, entra a un camí de terra. Ix i s'asseu sota un fanalet de paper mullat, penjat d'un cirerer, tot protegint-se de la culpa amb una manta, però aquesta protecció no l'empara, no la calma, no serveix, i no entén allò, l'orgull, de quan li van donar les claus del cotxe model Butterfly i diners, tan sols per gaudir amor i aixafar-lo; res, ells ja farien perquè pareguera un accident.


Incomprensiblement, riuen, t'has clavat un ganivet al cor.