Però Ells em digueren que em deixarien tornar

Un relat de: jovincdunsilenci
Quan veig Nostra Guia, menjant-se com una fera rabiosa l'estança rutilant, em quadre davant seu i un calfred em recorre l'esquena:
–Senyora! –dic amb mà tremolosa fregant el casc, sorprès de la pròpia veu i del colp insospitadament sonor del taló contra el taló de la bota que, miraculosament, em sosté dempeus: –Són les últimes reserves d'oxigen.
–Ah. Caram!

Unes quantes criatures esquàlides també són tot el que queda de la tropa; semblen protegir Nostra Guia i els Seus, simbòlicament, atès que s'ofeguen igual que el capità adés, igual que el tinent que ara els mana i que sóc jo. Igual que Ells.
Sé que estic a prop. De la mort? Van fer-me soldat a desgrat meu, quan Ella ho va decretar per als pobladors majoritàriament petits de la nau espacial que comandava. Res no he vist del planeta segur on ens havia de dur, si no és l'asfíxia que hui ens iguala a tots, i ni tan sols sé si aquesta nau és extraterrestre o no, tret de presencies incomprensiblement grises entrevistes en lapses breus com llampecs, sinistres aparicions que, de sobte, avortaven qualsevol conat de revolta; les pressentíem, misteri, vigilant els nostres quefers consistents a servir els membres de la Cort a canvi d'unes bombolles d'aire, d'unes gotes d'aigua, de les sobres d'un àpat greixós.

Ella m'allarga la mà translúcida, en aquest instant fals com tots els de la meua vida a bord. Però en un lloc anomenat casa, veig la mà de la iaia; veig uns cavallets saltant entre gorres de plat, brandant-me, girant al voltant d'un cos mort per, finalment, llançar-me dins d'aquest cau rodó que agonitza, exigint submissió a la mateixa mort. Ací dins, jo sempre he estat sol.
Aprofiten que ens condecoren: –Gràcies, petits meus– per llançar-nos a l'espai a traïció; potser prefereixen alguns tancs d'oxigen de més per tots Ells.

Surem encara vius dins d'un geoda calm ametista sense vores ni final, i jo sent que caic, com un lluc brillant, a la vida que em tragueren, fingint que em salvaven, a l'edat de sis anys.

Comentaris

  • Naus extraterrestres.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-07-2019 | Valoració: 10

    Quan tenies sis anys! M'admire!
    Quanta fanatasia li poses a aquest conte, doncs hi té molta opressió.
    En el seu conjunt té molta desesperació. La veritat que si fóra, això que escrius, veritat, ho veig un tant molt llunyà.
    Molt bon relat, Jovincdunsilenci.
    Quin seudònim tant original tens, vaja!!
    Com el diuen de nom! si és que és pot saber! Gràcies.
    Una abraçada...
    Perla de vellut

  • Excel.lent relat.[Ofensiu]
    cuidador_d-ossets | 30-01-2018 | Valoració: 9

    M'agrada el teu relat, tot i que no l'he entès del tot. Però el ritme de les paraules i lo pictòric i "visual" del seu relat m'ha enganxat, de debò.

    Pobres nois, condemnats a una molt probable mort per asfixia. Això passa a les guerres i als conflictes bèl.lics, on et tornes inhumanament cruel. Diuen que en la guerra mai hi ha cordura sinó només formes útils d'estar boig; potser és cert.

    Espero que els nois es salvin i que continui l'aventura.

    Salut, company!!


    PD: Gràcies pel teu comentari al meu espai en aquesta web.

  • Resposta al meu relat PETITA REFLEXIÓ, del 17/11/2017.[Ofensiu]
    Bonhomia | 18-11-2017

    Crec que amb això de la felicitat tinc bastanta sort, i poso ordre a la vida mica en mica. El què faig jo amb la coca-cola és anar-la substituint per l'aigua. I com que estic estudiant, els entreteniments que tinc també m'ajuden molt. Ah, i tinc una doctora amb la qual em vaig a visitar de tant en tant precisament per això.

    Moltíssimes gràcies pel teu comentari!


    Sergi : )

  • Esfereïdor![Ofensiu]
    brins | 21-05-2017 | Valoració: 10

    Angoixa, desesperació i...admiració, és el que m'ha provocat el teu relat, jovincdunsilenci. Admiro moltíssim els escriptors que sabeu alçar la veu per denunciar la injustícia. Estic segura que els vostres crits sempre seran escoltats.

    Et felicito molt sincerament,

    Pilar

  • Sempre igual[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-04-2017

    Sembla que sempre és el mateix, encara que canviï l’escenari o el segle en que vivim. Sempre hi ha abús, dels més forts sobre el més febles. I el final no pot ser mai bo perquè les coses que comencen malament no poden fer més que tòrcer-se encara més...
    Gairebé fa escanyar, tant per la manca d’oxigen com pel fet de veure que en el futur res no haurà canviat...

  • Agraït[Ofensiu]
    Bonhomia | 21-04-2017

    M'agrada que t'hagi agradat la meva reflexió sobre l'L.S.D. M'afalaga el que em dius sobre el relat del Bruce i els meus poemes. I, sí, evidentment, sempre, a tothom, li toca patir això o allò, jo ja tinc molt superada la meva experiència, però, és clar, hi ha penes i hi ha alegries.


    Sergi : )

  • Si em permeteu.[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 19-04-2017

    M'agradaria molt poder imaginar-me un futur sense xiquets soldats, sense petis esclaus maltractats, que somriuen mentre serveixen en silenci als lladres de la seua infància; un futur sense «nínxols anònims» i sense cementeris que clamen al cel. Sóc conscient que anem en la direcció equivocada, que és impossible de parar, però és millor dir-ho que callar. M'agradaria, com no, que els futurs habitants de la terra pogueren tornar a ella sempre que es cansaren de volar.
    Moltes gràcies a tots pels comentaris, que tornaré només em siga possible. Val a dir que qualsevol reflexió vostra és benvinguda, tant si és crítica amb el text com si no. Ara, el relat també us pertany.

  • Reminiscències... [Ofensiu]
    Olga Cervantes | 19-04-2017 | Valoració: 10

    ...d'un fetus en la panxa de la mare. Un bon viatge.

    Una forta abraçada

    Pinya de rosa

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-04-2017 | Valoració: 10

    Has transmès angoixa molta angoixa m' ha agradat molt

  • Tensió[Ofensiu]
    Bonhomia | 18-04-2017 | Valoració: 10

    Un caòtic estat d'una tensió terrible. Amb un final mig tranquil.litzador.


    Sergi : )

  • Angoixant[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-04-2017 | Valoració: 10

    Ostres, quin relat més angoixant! M'imagino els protagonistes mig respirant, ofegant-se dins la nau, quants anys fa? Imaginació al poder per descriure una situació increïble. Una astronàutica abraçada.

    Aleix

  • Misteriós[Ofensiu]
    olgalvi | 18-04-2017 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt anar descubrint aquest misteri fins al final. Felicitats!

Valoració mitja: 9.88