Aokigahara

Ha segut travessar l'entrada i començar a percebre, a mesura que avançava, el silenci que ho envaïa tot i, conseqüentment, he notat que, per mi, ja era un poc com estar mort, si en aquest bosc que trepitge no sent remors, si no tinc fred ni calor, si cap agitació em distreu el pensament, sempre el pensament, fermament decidit a acabar-se en un indret delicadament tintat de blaus distants i de verds acovardits d'estar, tan indolents que m'hauria agradat pintar-los, quan tenien força; ara conviden a dissoldre sense cap dilació clarors, records… Saps? La llum feria, entrant als teus vestits buits, suaus al tacte, el perfum amagant-me un mar de cabells quiets de nina inalterable per sempre més, sobre el meu neguit de no poder tocar-te.
Déu meu, com voleu que visite un psiquiatra que em parla d'acceptació; la vida continua, fill, milloraràs. En quinze dies notaràs l'efecte! Han passat quinze mesos i les ganes de viure no han tornat. Em sent petit, sol, indefens; pas a pas, lluite per entrar als braços que la mare estén perquè jo m'agafe; i cau, ara que ella no mira, tot l'embull immens del meu cor que ja no pot més.
Adés cridava la meua atenció la cadena de l'entrada, caiguda entre dos plafons on es podia llegir a banda i banda: No entres. I tanmateix ningú per demanar-me cap document o impedir-me l'accés. Ja a dins, he mirat, escampats aquí i allà, mots colgats en l'estatisme de l'aire: Vens de l'amor dels teus pares. No ho faces. Aturat a considerar-ho. Tinc aquest rotlle de cinta transparent, tinc aquesta confusió que nugue al tronc d'un arbre melangiós i, mentre m'allunye, el fil de la veu d'Isolda es va desenrotllant d'espaiet, tan dolç, en la nit que acull la meua recança asfixiant-ho tot.

Ara s'esdevé, intensa i viva, la sendera de seda que em porta a ella; tendres animetes guien sense fer soroll. Descansaré, ho sé.
Al final de la cinta, de la nit, de l'embruix... No sé si m'hauré acabat o si, per contra, em veuré amb cor de tornar. El nuc m'ofega, Saiai. On ets?