La caseta de barrots

– Bon dia boniques. Se sap alguna cosa de la xiqueta?
Tots els matins orfes d'amor tampoc no compra el pa a ca Rosarín, ni passa tímidament entre dones que no li diuen res, ni sent els crits provinents de dins de la fleca:
– A voràs quan t'agafe, deshonrà!
– Ja vindràs, perduda, ja…
I la cotorra vinga a xisclar, ara quieta desafiant damunt del taulell, el temps just perquè la mestressa no l'enganxe. Parloteja:
– Oooh, que calor! Oooh, socorrooo!

La xiqueta es feia de voler. Se'n recordeu del primer dia que va entrar? No sabia res de les aus aquestes, sí, les que tenen la facultat de parlar. A la part de darrere del forn descobrí la gàbia, ella en deia caseta de barrots, i s'hi va acostar a l'ocell verd capficat en les pipes que pelava amb meticulosa trepidant precisió; semblava embadalida davant seu.
Sobtosament, l'au fa:
– Hola. En vols?
– No, gràcies –digué la petita refent-se del sobresalt i, corrent cap a la fornera– M'ha parlat! La cotorra m'ha parlat!
– Un dia l'agaf...
– No, per favor, no la mate!
– Oooh, Rosarínrosarín! Oooh, quina por! –baladrejant


Que graciosa era!
Encara la veig corrent esvalotada cap al mostrador, ensopegant amb mi: Perdone, senyor. Ningú no la pot oir, però els dies que no sent els colors ni l'escalf de la vida, la seua ànima es torç com si fora de fil d'aram i els plors suren damunt d'una nebulosa que anomena culpa. Ningú no la pot trobar. Oh, quina por, repeteix a espaiet quan camina recolzant-se en el meu braç. Si pensa que m'ha decebut tremola, si es mira els canells ferits i em parla de prudència, sé que vol dir por de desobeir-me i d'esdevenir allò que, involuntàriament, és… dins de la caseta de barrots que li vaig construir fa temps, anys. Prou!

L'home de Rosarín tanca bruscament el monòleg; ha parat d'imitar veus i de gesticular. Dins de la seua presó interior, és procliu al descontrol i desatén detalls com ara el to en excés pujat de la veu; per això se li apropava un cloqueig esfereïdor que ell no percep fins que ja és massa tard.