La ruta dels paraigües

-Abans que ser feliç vivint en l'engany, m'estimo més viure infeliç- es digué en veu alta, ben convençuda, mirant amunt des de sota un prodigiós arç japonès en esclat tardorenc. Una sentència justa li havia aniquilat qualsevol argumentació: la sintiència dels animals que fins aleshores havia consumit l'igualava a ells. Si li havia mort l'especisme. Llavors un alleujament inefable havia desfet la consciència programada. Continuar existint havent trascendit tradició, cultura, religió i costums -que, si feia no feia tot es simplificava en el mateix- que reduïssin éssers no humans a teca, vestimenta, oci, esport, experimentació...la separava de la majoria de les persones i alhora l'unia amb fermesa amb una minoria grandiosa que anava augmentant amb la convicció i fortalesa de la no-rendició.

Després de les llevantades, uns arbres ginkgo biloba havien quedat nusos de tantes fulles-ventalls grocs que van passar a fer contrast sobre la vorera grisa com una gran rajola de xocolata trista amb moltes preses. Ho observà amb goig.

L'arç, que semblava que combinés branques amb fulles esgrogueïdes amb d'altres amb fulles rogenques, havia suportat millor els embats de l'element aire carregat de tanta llàgrima. L'arbre es resistia a esqueletitzar-se. Les fulles semblaven de paper, delicadament retallades, ballant entre uns penjolls-boletes verdes -com una multitud d'arracades- amb punxes que no punxaven i que les hauria comparat a minimeteorits-pedres-del-ronyó, ai, sang i dolor.

Li va xiular una orella.

-Qui parla de mi? Qui pensa en mi?

Enriolada, passant amb les wellies sobres capes de fulles de plàtans d'un gruix que li assolia els turmells, va estirar els dits d'una mà per comptar les possibles opcions. Rigué.

-Que tonta! Si ja no em xiula!

Així es tragué del damunt certes necessitats de companyia intimista i, va, si podia ser: optimista.

De cop, el veié.

Desmanegat, inútil.

Abandonat.

La tela impermeable, de color militar, de camuflatge, es confonia entre matolls alts rere els troncs bonyeguts dels plàtans de l'avinguda Benvinguda. Unes quantes barnilles del paraigua fugien d'estudi. La Cília -Cecília no li agradà mai- pensà en la veïna, la Cèlia, que tenia una ombrel·la similar. Si l'agafava i li duia, l'altra l'engegaria en comptes de fer-li gràcia i adoptar l'estri i àdhuc fer-lo arreglar. No, que sempre anava de senyora.

-Que tinguis sort!- s'acomiadà de l'utensili, la Cília, amb un bon toc de pena. Si se l'emportava...ais, que allò era alimentar síndrome de Diògenes. Ja tenia la mini-llar prou farcida, sobretot l'atmosfera, atapeïda de records extirpats que, volàtils, hi suraven subtilment i enganxosa.

Aquell paraigua s'obria a les ànimes de milers de gats tancats en gàbies justíssimes ignorant que el pitjor seria quan en sortissin: mort i pèl arrencat que seria emprat per a abrics de pell assequibles. Arribaven, els esperits felins, arrossegaven uns miols espaordidors, arribaven sense haver-se pogut desprendre de llur darreres expressions d'angoixa i de terror abans del terrible traspàs. Ho copsà enterament,. la Cília. Havia après a saber-li greu que, encara que li semblés poc, era molt, quan li arribaven aquelles notícies, fos per la via que fos. Saber-li greu semblava poc i no era tan poc, tampoc: contribuïa a refermar una energia contra el fet. I, d'aquella manera, sobreviure continuant sent infeliçment feliç (pensarien d'ella) o feliçment infeliç (pensava ella d'ella). Un mitjó li relliscava, li assolí el taló del que volia escapolir-se, sentia ja només mitja planta del peu amb la peça. Avançà fins a un banc. S'estirà la bota d'aigua, se'l posà bé. Prosseguí caminant cap a, tal volta, comprar pa de sègol, segons com, i que no es va esdevenir. Al llindar d'on girava un carreró cul-de-sac topà amb el segon paraigua. Abans de contemplar-lo saludà dues conegudes, una que treballava al Desajuntament i l'altra a l'Ajuntament: la Paca, amb un paraigua verd prat primaveral; la Conxi, amb un paraigua vermell com el tint extrem dels seus cabells tallats a la garçon. Lleugeres, les dues dones, es dirigien a la casa de la vila a desguanyar-se i guanyar-se les garrofes. La Cília agafà el paraigua estampat amb clapetes que li feien pensar en les taques que ella manifestava al coll, cara i mans, vellesa incipientant-se. Les trobava precioses. No circulava ningú per poder fer girar aquell estri bojament, revifant infantesa d'ell i d'ella mateixa. Però no se l'enduria. S'havia endurit contra la feblesa d'arreplegar i acumular. El situà al bell mig de la vorera. Un cop de vent l'arrossegà cap a la calçada. No, no havia de ser atropellat -i acabar més estropellat- ni ser causa de cap accident. El tornà a lloc, decantat cap a l'atzucac. Li vingué que, segurament, quan algú dels del pàrquing tragués el cotxe, el veurien i, positivament, perquè seria algú compassiu i/o creatiu, li trobaria un nou ús, pràctic i/o artístic. Exhalà, satisfeta de la intuïció.

Continuà. Deixà el municipi enrera. Travessà camps per camins sense asfaltar i per camins mal asfaltats a mesura que assolia la següent població. El cel anava dutxant. La Cèlia, amb aquell anorac lila de l'any de la picor, mida tres quarts, i la caputxa amb visera, no s'aturava. Durant el trajecte, sense proposar-s'ho, aconseguí desactivar la ment xerrameca i, sense cap metodologia imposada, s'integrà a la natura i a la metereologia, callada mentre la pluja parlava, ancestral, llenguatge acaronador, guaridor. Un reguer de pau.

Fins a trobar el tercer paraigua i punt final de ruta. Així va anar, no calia analitzar la passejada de cap més forma. Aquell agonitzava en una paperera de fals acer rovellat (o fet expressament) amb pintades de esprai que, per falta d'espai, van ser poc esplai per a qui havia fet el grafitti. Els altres dos paraigües, plegables, s'havien tornat implegables. I impagable, pensà, per més que situació difícil, a on els hauria dut tot plegat. Somrigué, convençuda de finals feliços. Aquell darrer paraigua era dels clàssics i rígid, el mànec com un seriós final de bastó, com un interrogant de fusta que hagués perdut el punt. Paraigua llarguerut, paraigua cigonya. Els altres dos li recordaven més aviat a rares meduses i, exagerant, a caps desordenats, a fregalls, a éssers pollosos cap per avall, cabells no escalats, escarolats. Si eren paraigües! Com els estava tergiversant! Escarola. Li vingué allò de la 'És(la)Carola'. 'No, és l'enciam'. Un joc de mots ocurrent sobre una psicòloga-pallassa d'un centre de no recordava on. Ni quan. Ni com. Ni perquè. Ni ho volia. Aquell mànec gotejava com un nas amb mucositat líquida. Regalava, l'aigua, cap a dins la paperera. Anava a parar sobre una rata morta enverinada cruelment amb els dintres desfets per corrosió. La Cília notà una punxada del cor no físic. El cervell s'hi tornà activant una protecció estúpida i efectiveta: sumar els nombres de la matrícula del primer vehicle que va passar. Un zero i tres uns.

Va tornar a casa seva dient tres, tres, tres i si algú ho etiqueta com a mantra, no crec, mandra de dir res més. Tres, tres, tres.


Vist des de l'aire, el camí des del primer paraigua fins que hi tornà configurava la figura d'un triangle isòsceles (un triangle plegat).. com una mostra celestial d'humor-amor burleta als paraigües desballestats.