La retrobada

Em varen afusellar, a trenc d’alba, un vint-i-vuit de desembre, el dia dels Sants Innocents. Jo de sant no en tenia res i d’innocent segons com es miri. Ma mare em deia sovint que acabaria malament, però mai em vaig imaginar que seria així, dempeus davant un escamot d’afusellament. Aquells eren dies convulsos. D’execucions com la meva se’n feien gairebé cada dia.
Recordo la cara esporuguida dels nois que m’apuntaven, que no eren gaire més grans que jo, que rondava els dinou. Un d’ells era en Manel, amb qui havia anat a escola fins que el meu pare em dugué a treballar al camp amb ell i els meus germans. D’això ja han passat un grapat d’anys, més de deu. En Manel em mirava perplex. No devia saber que jo era un dels que havien de matar amb foc d’un màuser alemany. Ni tan sols que m’havien engarjolat. Em va fer pena, en Manel. No sé si va arribar a disparar o ho va fer veure. Tampoc no sé si els compten les bales. No vaig tenir temps ni esma per veure-ho. A més, tot s’ha de dir, què caram, que a mi em tremolaven les cames, i no pas de fred, i les llàgrimes no em deixaven veure-hi. Amb la poca claror regnant a aquella hora de finals de desembre, amb prou feines podia comptar quants eren els que tenia al davant amb els ulls al punt de mira. Crec que ni tan sols vaig sentir el soroll dels trets. Diuen que, després que t’han abatut, el cap de l’escamot et fot un tret de gràcia (que no entenc per què en diuen així) per assegurar-se que ets ben mort.
No vaig veure que ningú vingués a rebre’m, com deien. Tot fou foscor. I pau, això sí. Només ara, després de no sé quant de temps –que on sóc no sento que n’hi hagi, de temps- tinc consciència del que ha passat. Ara només penso en els meus pares, que encara no deuen saber què se n’ha fet de mi, que potser em busquen entre els cossos que van apareixent pertot arreu. Si és així, espero que amb el temps deixin aquesta cerca inútil -que no hi ha pitjor pena que la de cercar sense trobar-, que algú, potser en Manel, els digui que sóc mort i enterrat en una fossa ben fonda amb un munt de joves que, com jo, volgueren ser herois en les files del maquis.
Espero també que el pare m’hagi perdonat, encara que no m’hagi comprès. Quin greu em sap haver-li escopit a la cara aquelles últimes paraules, abans de girar cua i esmunyir-me cap a les muntanyes. “Ets un covard”, vaig cridar. Per poc que no em trenca la cara d’un cop de puny. Es quedà amb el braç alçat, a mig camí, enrogit per la ràbia o potser per la impotència, els llavis tremolant i els ulls plorosos. Ell encara no havia arribat a la cinquantena. Jo acabava de fer els divuit. Ell havia viscut al front els horrors d’una guerra. Jo no havia tingut ocasió de fer-la. I jo pretenia que tornés a agafar el fusell quan el que ell volia era oblidar.
Em sap molt de greu el patiment dels meus pares. Si pogués tornar enrere! Almenys em tindrien a mi. Però ja és massa tard per refer el camí. No hi ha segones oportunitats. Com m’agradaria poder-los fer arribar el que sento, a ells, que ho han perdut tot. Quina desgràcia la d’un pare que veu com la casa s’ha anat buidant i la família minvant fins a tornar-se quasi erma. Els fills grans, caiguts junts, a la riba de l’Ebre, i el petit fugit per venjar la seva mort. Quin patiment el d’una mare que veu que han apagat la vida dels fills que va donar a llum. Ara només els resta l’esperança de trobar-me viu i això també ho perdran. Sento pena en veure que la més petita engruna de felicitat se l’endugué una guerra injusta, que el millor de la seva pobra vida desaparegué en un sospir, que ara només desitgen que el temps passi d’una revolada perquè arribi el moment de lliurar-se a la mort.
Ells encara no han trobat la pau. I jo voldria donar-los-la. Mai no em vaig allunyar d’ells en vida, sempre al seu costat. No vaig tenir, doncs, motiu ni ocasió per escriure’ls. I ara que sóc lluny i tinc les dues coses, no puc. Els diria com els he estimat i quant que els estimo; que no pateixin, que estic bé; que no sentin cap mena de rancúnia per qui em va delatar, ni per qui em va enxampar i empresonar, i molt menys per aquells nois que premeren el gallet seguint una ordre; que els veritables culpables no són ells, que no paga la pena odiar perquè l’odi fa la vida més llarga i amarga.
Si algú em sent, si us plau, que els ho digui de part meva, tot això. Per què no els ho vaig fer saber llavors, quan, asseguts tots junts a la vora del foc, la fèiem petar mentre manteníem viu el caliu d’unes brases i d’una família? Tant de bo ens puguem retrobar algun dia.