La psicologia assassina

Tot va començar amb un suïcidi. La Gina s'havia penjat. Quan van arribar els seus pares tot eren crits de dolor que se sentien per tota l'escala. La Gina sempre havia estat una noia trempada, que es feia estimar molt. Va arribar la policia i si, era ben morta. Hi havia una ambulància al portal, però evidentment no va servir per res. Més tard es va saber que la Gina duia morta dues hores.
La història havia sigut culpa del Miquel, que no va anar a la presó, doncs només ell sabia a què es devia tot allò. El cas és que en Miquel havia aconseguit deprimir de tal manera a la Gina que la va deixar sense escapatòria. Les seves paraules cruels a matar havien fet tota la feina. I la Gina duia més o menys una setmana així, però dissimulant el greu problema.
En Miquel l'havia rebaixada a una merda, i la Gina, a part del que us comento, era una noia híper sensible. No és que ella li anés al darrere, és que el Miquel li havia volgut amargar la vida. A vegades hi ha gent que té aquest poder extrem, fins al límit del suïcidi.
La Gina ens havia deixat als vint-i-quatre anys. El Miquel era el seu millor amic, fins feia poc, quan va començar a torturar-la psicològicament. L'havia enganyada. Li havia dit que no servia per a res, l'havia insultat fins a més no poder, l'havia enfonsat en un pou de misèria emocional. Amb paraules crues, sempre que eren sols. I ell, després del fet, no es va arrepentir de res. La vida rutinària havia acabat tornant el Miquel un cretí. Tenia ganes de fer mal, i ho havia aconseguit i molt. Ara es sentia poderós, sentia que tenia el poder sobre altres vides. Sense cap mena de sentiment. Ho havia sigut, de sentimental, però a poc a poc la vida l'havia tornat insensible.

Aquest és un greu problema social, i es dóna en alguns casos. La psicologia de la gent es refreda i ja no s'hi pot fer res. El "criminal" dissimula. En aquest cas, el Miquel sabia, però, que això no s'ho podia permetre més, i més tard van començar els remordiments de consciència. Sempre ha passat, això. I per molt que la premsa parli de maltractaments psicològics, aquests "assassins" solen passar desapercebuts. La psicologia és l'arma del suïcidi, i en aquest cas va resultar ser, com en d'altres, ja ho dic, la psicologia freda del Miquel.

Parlo d'un país sense guerra, d'un país que encobreix els seus majors desastres. Vivim en un caos subterrani, fora de les mans de la bona gent. Només cal pensar-hi per adonar-se'n, en el fons ho sap quasi tothom. És important que hi hagi una democràcia, però aquesta no s'escapa dels seus grans defectes. En fi, que també vivim en una guerra, però aquesta és psicològica, sigui jugant amb diners o sense. I en aquest cas no hi ha culpables, la felicitat és robada per un egoïsme producte de la societat, dels seus estímuls negatius.

No us deixeu ferir per ningú, no val la pena.