'La nit del solitari'

«Benvingut, amic, al teu espai de ràdio. Benvingut al teu refugi setmanal on, durant dues hores, deixes d’estar sol i t’abandones a les carícies de la meua veu, de la música escollida pensant únicament en tu. Ací comença: 'La nit del solitari'».

Amb aquestes paraules començava l’emissió que, cada dissabte, de tres a cinc de la matinada, Elisard escoltava gitat al seu llit. Durant dues hores, el locutor, amb veu engolada, feia reflexions de caire filosòfic, llegia poemes i presentava cançons melancòliques.

Elisard era una persona solitària que ni gaudia de la companyia de la gent, ni es desprenia mai d’una permanent sensació d’aïllament. Únicament ho feia mentre escoltava 'La nit del solitari', programa que era el seu cau, l’única estona durant la qual sentia benestar, fins i tot felicitat. S’identificava plenament amb el que, a través de les ones radiofòniques, arribava a la seua oïda durant aquells cent vint minuts: les seues cançons preferides, els seus poetes de capçalera, els pensaments coincidents amb els seus postulats, elaborats amb el temps mitjançant lectures i també raonaments propis. De vegades, un tant confús, no estava segur de quina havia estat la seqüència temporal: per exemple, li agradava una determinada cançó de Lluís Llach perquè l’havia escoltada al programa?; o la primera vegada que havia sonat a 'La nit del solitari' ja formava part del seu bagatge musical?

Aquella matinada, inesperadament, la fi de l’espai va coincidir amb la desaparició definitiva del programa. El presentador s’acomiadava d’aquesta manera: «Acaba ací l’emissió de hui. I acaba també per a sempre aquest programa. Durant molts anys, t’he estat acompanyant, i sé que la màgia de la ràdio ha fet possible que, durant dues hores a la setmana, no et sentires sol, Elisard. La vida continua i has de buscar les teues respostes. Bona nit.».