LA NIT DE SANT JOAN.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Com el tema de les bruixeria és força recurrent en aquesta ocasió he creat la meva pròpia llegenda.

El lloc és innominat, podia ser qualsevol dels nostres indrets on hagués hagut un castell. Desitjo que aquest relat us sigui entretingut.

Feia forces anys que les bruixes s’ensenyoriren de les ruïnes del vell castell. Aquest havia estat una poderosa fortalesa que havia deturat el pas de moltes hostes enemigues. Actualment només eren unes runes on encara en certs caus recondits s’hi podia malviure.

La gent del poble proper així com la de la majoria dels masos disseminats del terme tenien molt temor de les bruixes i del seus maleficis. Sabíem que eren cruels i que més d’una ocasió robaven de les cases veïnes un animal ben cuidat i grasset. Durant la nit es sentia des de molt lluny a la pobre bèstia bordar o miolar fins el esgarip final.

Males veus també comentaven que en més d’una ocasió alguna criatura de bolquers també queia en les mans de les seguidores de Belcebú. En les nits dels solsticis s’escoltaven els seus plors per tota la vall. Però sense senyors ni guerrers al castell els camperols no gosaven enfrontar-se.

S’apropava la nit de Sant Joan. El temps com si vulgues competir en les fogueres del sacrifici era ardent. Als humans el hi costava respirar aquell aire calent i sec.

Feia poc temps havia arribat per fer-se càrrec de la parròquia mossèn Robert. Era un jove capellà acabat de sortir del seminari. L’antic rector havia estat una bona persona que tenia una cura molt minsa del seu ramat de feligresos. Ja era vell i sord quan es feu responsable del terme. Amb els anys això no va millorar sinó que va anar a pitjor. Sord, gran i vell no podia moure’s gaire pels camins del terme parroquial ni a peu ni cavalcant en una petita somera. I com la seva sordesa era tan gran no sentia en cap moment ni les exclamacions de la gent ni el lament dels animals quan eren immolats al dimoni. S’anava al llit tranquil·lament i durant la nit res pertorbava el seu son. Va morir en una d’aquestes plàcides dormides.

En aquesta nit de Sant Joan les bruixes i un pobre bruixot, que les seguia com ànima en pena, van voler guanyar-se més al seu amo infernal. Per celebrar l’aquelarre d’estiu havien capturat a la Raquel. Una noia jove i verge, filla dels masovers d’un dels masos benestants de la comarca. Prou havien els pares intenta negociar una recompensa per que fos retornada la seva filla. Més les bruixes amb quatre encanteris malignes s’havien mofat de tots els joves mossos i de qualsevol altra persona que s’atrevís a intenta per les bones o a la força salvar la gentil criatura.

Tant el pare com la mare ploraven en les seves habitacions per la sort de la seva filla. Ningú havia comentar al jove capellà la situació, ja que com era nou no coneixia practicament a ningú, i el tema de les bruixes era tabú a la contrada.

Després de sopar, i llegir la Bíblia, mossèn Robert va sortir a respirar una mica d’aire fresc de la nit al patí de la casa rectoral. Només havia fet quatre passes i anava a asseure’s en un pedrís quan el van sorprendre els crits i les riallades que escoltava a les ruïnes, mig derruïdes del castell, que ell creia abandonades.

Eren la veu implorant de la pobre noia, acompanyada amb els alarits de les bruixes invocant al seu amo. Una barreja horripilant de càntics satànics i plors demanant auxili.

Mossèn Robert no s’havia enfrontat mai a les forces de l’infern però, com era de cor valent, va pujar fins a les runes del patí del castell.

Només arribar va contemplar amb ulls esbatanats un espectacle horrorós que el va atemorir profundament. Adonant-se ràpidament de les seves dubtes les filles de Satanàs van començar a ballar i saltar ben a prop per intimidar-lo. El malcarat bruixot tocava un gros tabal de so aterrador. Dalt de les pedres d’un presumpte altar s’endevinaven les banyes del senyor de la nit. O tal vegades les ombres ballant al ritme de les flames enceses ho semblaven.

Malgrat tot el temor que inspirava l’escena, els crits de les males dones que cantaven mentre voltaven al seu entorn, el mossèn va dominar la seva por. Ficant-se la mà a la butxaca de la sotana va treure d’entre els seus plecs una ampolleta de l’aigua beneïda. Arrancant-se la creu del pit i posant-la davant seu com escut sagrat va caminar vers la noia despullada. En una mà la creu com a símbol de la fe, amb l’altre va ruixar a les demoníaques criatures.

Quin esgarips, quines malediccions van brollar de les goles enfurismades de les bruixes al notar l’aigua que les feria i que al mateix temps contrafeia els seus bruts i malignes cossos. Les nafres els hi creixien ràpidament i aviat mostraven els seus ossos mentre es recargolaven a terra maleint al sacerdot. El bruixot va esmunyir-se ràpidament veient a les seves mestres patir el càstig celestial.

Mossèn Robert va caminar damunt les flames que van mossegar-li els turmells com si volguessin castigar la seva gosadia. Va arribar fins a la noia mig desmaiada, va treure-li les cordes i les cadenes que la mantenien presa damunt la tosca ara de pedra. Amb part de la seva sotana va cobrir el nus cos i sense fer cas del dolor al passar les brases van sortir fora del vell patí.

Desgraciadament la història no acaba així. Mossèn Robert era jove. El cos gràcil de la noia i tal vegada el suplici de les cremades dels seus peus van fer que la luxúria debilites la força de la seva voluntat i l’ incités el seu cos al pecat . Sota un arbre del pujol va fer-la seva. No va haver cap resistència per part de la Raquel, que va entregar-se encisada al valent home que l’havia salvat del pitjor dels destins.

Però el que tot ho veu, a pesar d’estimar per damunt de tot al capellà que havia posat en perill la seva existència per salvar a la mossa, fent fugir a les bruixes no podia deixar sense càstig al pecador. En un cop de justícia divina va cegar per sempre no a l’home, sinó el seu ministre.

Arribades notícies al bisbe del fet i de la valenta acció de mossèn Robert, però també de la seva caiguda en la temptació, va castigar-lo a perdre la categoria de servidor de Déu, retirant-lo a un monestir com a frare a fer penitència.

Més els camins del Totpoderós són insondables. Una guspira d’amor va brollar d’una juvenil ànima. La Raquel no podia oblidar al valent cavaller que va salvar-la de la ignomínia. Tampoc de la seva total aquiescència a l’acte sexual. Després de parlar amb els seus pares va pujar al monestir i veient al frare resant i plorant en un racó del claustre va posar les seves mans entre les d’ell que les va reconèixer-les immediatament. Va ajudar a l’home a aixecar-se i junts van marxar cap a la masoveria.

Van ser una gran parella que mai van deixar-se. Tingueren quatre fills. Van ser devots sempre i els assenyats consells del Robert malgrat la seva ceguesa van fer de la masia la més important de la contrada.

Si un dia visiteu les restes del castell, veure només quatre pedres dretes. A prop en un pla alt hi ha tres troncs revells, ressecs, grisos i corcats que mostren el lloc on les bruixes van caure i foren enterrades.

El bruixot va fugir esperitat posant la màxima distancia del lloc. Arrossegava el gros tabal fins que al creuar la llera d’un riu l’instrument es va omplir d’aigua i tots dos s’ofegaren.

Males llengües, i a més molt porugues, comenten que a la nit de sant Joan, des del fons del gorg gran, s’escolta ressonar un tam-tam que fa esgarrifar a la bona gent que transita pel lloc.

Miquel Pujol Mur.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer