La muntanya dels simis

Molta gent de lletres s'escandalitza quan troba una persona que amb prou feines sap parlar sense fer faltes d'ortografia. En canvi, l'analfabetisme científic està molt més tolerat. No saber a què es deuen les fases de la lluna o ser incapaç de passar d'euros a pessetes són pecats que es perdonen amb el clàssic "és que jo sóc de lletres".

Per exemple, la paraula animal en ciència fa referència també als humans. En canvi els de lletres la fan servir per referir-se a la resta d'animals, considerant poc menys que un insult insinuar que una persona humana és un animal. I les lletres hi juguen aquí un paper clau, perquè l'alfabetització és una de les poques coses que ens diferencia dels (altres) animals.

Un dia vaig arribar fins a Arashiyama en bicicleta. Era una bona etapa, des del centre de Kyoto, a través de llargs carrers que acabaven en un entorn més rural, amb camps d'arròs i uns llacs famosos per la poesia que inspiraven quan reflectien la lluna plena. Després, passat el pont arribava a Iwatayama, la muntanya dels simis.

A l'entrada, tres regles bàsiques, que et donen en anglès:

1. Don't stare at the monkeys in the eye.
2. Don't touch the monkeys.
3. Don't feed them outside.

Un camí estret ascendeix el turó, endinsant el visitant en un bosc frondós, d'un verd que dóna sensació de frescor. Les tres regles m'han recordat en primera instància aquella mítica pel·lícula: els Gremlins. Després, també em fa venir al cap una conversa amb un amic de la infància, fa molts, molts anys.

L'Àlex tenia un germà gran que li explicava com funcionava el món. I, de tant en tant, em feia partícip dels seus consells. Recordo perfectament que un dia em va dir: "quan passis per un carrer on hi hagi quillos, no els miris als ulls". Com que els quillos eren pràcticament analfabets, les similituds són més que òbvies.

Després de pujar una bona estona em trobo el primer mico. Està estirat sobre un banc, mig endormiscat. És un moment d'emoció, veure un mico japonès en estat semi-salvatge tan de prop. El camí passa justament pel seu costat. El contemplo meravellat uns instants, abans de treure la càmera i començar-lo a fotografiar des de tots els angles. Potser per falta de llum, totes les fotos surten borroses. Més endavant, en trobo més, fent coses de micos. Pels arbres, saltant de branca en branca, desparasitant-se, perseguint-se, buscant menjar. Faig més fotos, una mica menys borroses. Finalment el camí em porta fins la cabana, on veig l'altra cara de la realitat dels micos.

La cabana és el lloc des d'on es pot donar de menjar als micos. Llegeixo a guia de Kyoto que és curiós que els humans estiguin dins de la gàbia i els micos fora. Però a mi em crida l'atenció l'actitud dels micos. Pels forats de la reixa, allarguen el braç en un gest inequívoc de mendicitat. Venen la seva dignitat a canvi de cacauets (100 iens la bossa, comprats a la mateixa cabana). També es barallen entre ells per aconseguir un lloc preferent, ignorant que la selecció humana no beneficiarà el més fort (com ho fa la natural) sinó el més mono.

Em paro a pensar i també em recorden als humans. Quantes coses que no ens agraden fem per diners? Per quants cacauets venem la nostra dignitat? A fora, els micos es persegueixen, criden, es trepitgen per un ascens en l'escalafó social: política en estat pur. Però la metàfora també és extensible al que fem molts per la nostra carrera professional.

Aquests micos no són, probablement, tan intel·ligents com els chimpanzees, els bonobos, els goril·les o els orangutans. I malgrat això, com més els miro, menys diferències hi trobo entre ells i nosaltres.