La mort dels perfectes (Montsegur 1244) SEGONA PART

Montsegur: Primavera 1243

La primera nit que vaig passar a la fortalesa fou una nit càlida. Tot i que per aquelles terres el fred encara feia acte de presència a la nit, aquells murs i les petites fogueres que s'encenien arreu, aconseguien esmorteir la sensació d'humitat. Aquell vespre, no vam fer guardia, la gent ens mirava amb curiositat, somreia i ens oferia bocins de pa.

Vaig sortir de la petita sala on ens havien fet deixar les nostres poques pertinències: una manta i una bufanda de llana feta per la meva mare. Allà hi podriem dormir i descansar les hores que no ens toqués fer guàrdia.
A fora, el pati d'armes: rectangular i de dimensions reduides, les torxes il·luminaven cada racó. Al centre hi havia una foguera força gran, al seu voltant s'hi reunien altres soldats (per anomenar-nos d'alguna manera) que xerraven entre ells sense parar. La porta principal estava oberta, no la tancaven mai, sempre que es volguéssin, els vilatans i els habitants de la fortalesa podien entrar-ne i sortir-ne.
Vaig pujar a la torre est, el donjon, no hi havia ningú a la petita sala. Quatre finestres s'obrien lloc a les seves parets, una d'elles deixava veure perfectament tot el que hi havia als peus del pog. Allà, una mica més avall, es podien veure les tènues llums de les cases del vilatans, i el silenci i tranquilitat que d'elles sortia, va aconseguir que els meus adolorits músculs, es relaxèssin.

Què hi feia allà jo?

Els càtars.

Observava el pati d'armes des de la torre, molts dels que caminaven pausadament per ell i que entraven i sortien per les portes que el vorejaven, eren càtars.

Qui eren els càtars?

Els meus pares m'havien enviat a Montsegur per ajudar-los, ajudar als càtars.
"Ells són els purs, són cristians, són generosos, viuen en comunitat i pobrement per seguir els passos que Déu, nostre senyor, ens indicà" Em digué el meu pare.

Cristians, però no catòlics. Creien en Déu (el Bé, l'esperit), però també en el Diable (el Mal, el món material). I la seva finalitat en aquest món era aconseguir l'estat més pur de l'ànima i el cos per aconseguir que la seva ànima fos alliberada i es reunís amb Déu. Si no ho aconseguien, tornarien reencarnats en un altre èsser. "Per això no poden matar animals ni persones. Qualsevol cos pot ser la presó d'una ànima càtara en el seu camí a la purificació" Em confirmà la meva mare.

Els meus pares... Feia sis mesos que havien començat a parlar-me dels càtars. Però ells no se'n consideraven, no es n'eren dignes, deien.

Tot i així, qui eren els càtars? Eren realment prou importants ells i la seva causa perqué jo hi arrisqués la meva vida?

Massa preguntes i dubtes m'assaltaren aquella nit. Era millor anar a dormir.