La mort dels perfectes (Montsegur 1244) PRIMERA PART

Jo: Març 1243

18 anys sobre les meves espatlles, tot un futur com a pagés pobre s'obria davant els meus ulls, i jo m'hi conformava. Aquesta era la tónica de tots els que en aquell moment viviem i ens moviem per les terres d'Occitània, belles terres tenyides per la sang dels que lluitaren durant segles per la seva fe.

Montsegur ens esperava, mai l'havia vist. Com seria aquella gran fortalesa? M'havien dit que regnava sobre un gran pog tota la vall, i que des d'ella podies arribar a veure més enllà de l'infinit.

Pasa rera pasa pels camins sinuosos, la meva imaginació creava imatges efímeres dins el meu cap. Somreia. Finalment veuria amb els meus propis ulls aquell mite, aquella font de passió. Al meu voltant, ningú parlava, portavam 10 dies de viatge, i finalment arribava el dia. Les flors del camí semblaven tenir els color més vius en aquelles terres que en cap altra de les que havia trepitjat, el seu perfum era embraigador, delicat i suau. Les fulles dels arbres es movien delicadamnet, acariciant-nos els cabells mentre l'aire calent transportava un fil de veu.
Vaig tancar els ulls durant uns segons... Les meves cames seguien movent-se, amb pas segur. Vaig obrir de nou els ulls, i allà aparagué ella, la fortalesa. S'estava fent de nit i les torxes començaven a encendre's al voltant dels murs i a la part més alta del donjon. Era magnífica, immensa, bonica... Als seus peus s'hi amagaven petites cases de vilatans, buscant la protecció de les seves parets. La porta d'entrada no era visible, només s'insinuava remarcada per les torxes i pel moviment de gent que s'hi podia veure.

Un gegant de roca sobre un altre encara més gran. Així era Montsegur, així la vaig conèixer a ella i a tots els que dins el seu ventre, varem viure a partir d'aquell vespre de primavera.

Només un dubte em quedava: perqué m'hi havien enviat els meus pares?