Cercador
La més cara màscara
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Ívor, Trevor i Mòrtimer aniran d'àngels cibernètics.
S'ho van estar rumiant uns quants dies i a tot moment. De què anirien que fos original? L'any anterior havien fet més aviat el ridícul disfressats d'orinal. Fins i tot algú massa ebri, quan la festa era al punt més àlgid, s'hi havia pixat i ...
Decididament, calia anar amb compte a l'hora d'escollir.
Els àngels sempre havien cridat l'atenció a l'ívor, el trigèmid més gran. N'havia vist una munió a les estampes que la iaia Lola col.locava cada mes de maig en una tauleta rodona tapada amb blondes i tot seguit decorava amb la Mare de Déu en lloc d'honor i central. Mes de Maria. Al voltant i al davant de la icona gots amb aigua i flors que l'àvia tallava dels quatre testos de l'eixida i que acostumaven a ser geranis de pom. Algun lliri, alguna rosa, alguna calèndula també. Recolzades als gots, les estampes. Sants i santes i...àngels! Aquelles ales, aquella pell rosada, aquelles túniques immaculades, aquells peus descalços sense cap durícia! S'hi estava hores mirant-se'ls i dibuixant-los en llibretes. Per què no es deia Àngel?
Pel que fa al segon trigèmid, en Trevor, dels àngels només li feia el pes les ales. Volar! Com els ocells! Sense cap motor, sense patiments, lliurement. Agafava plomes del terra del galliner i les enganxava sobre cartrons que havia retallat amb la forma d'unes extremitats que trobava a faltar. I és clar que no tenia un cap boig com per usar-les, lligant-se-les i llançar-se teulada amunt (més aviat avall), però construint-les gaudia. I ser infant és gaudir, sobretot. I conèixer, tocar, experimentar. Això darrer ho deixava pel tercer germà, en Mòrtimer.
En Mòrtimer era el més jove. Havia estat parit el darrer en aquell naixement-restallera, com el va anomenar la despareguda tia Obdúlia, que els havia fet tots els pitets amb robes boniques i que s'enfadava si els embrutien. Els hagués fet emmarcar! El tercer germà tenia una dèria: la tecnologia. I s'empassava programes televisius que toquessin el tema, llibres de la biblioteca municipal del poble i de la del costat, es mirava amb la vista ben clavada qualsevol enginy i acumulava peces, metalls, filferros, imans...per crear robots i més robots.
Han passat els anys. Unes dècades.
L'ívor és capellà.
En Trevor és ocellaire.
En Mòrtimer treballa en una empresa de ferralla.
No obstant, han ajuntat les tres aficions de la infantesa en la disfressa d'enguany. És un dels pocs cops de l'any en què els tres germans es troben i és la de fer el ximple, aquesta. La màscara, feta a mida per amagar tres rostres, ha estat la més cara, la més cara perquè han guanyat i molts els l'han volguda comprar, admirats perquè reuneix la serenitat dels àngels alhora que la mirada aguda d'un ocell alhora que la fredor del prototipus d'home de ferro programat.
S'ho van estar rumiant uns quants dies i a tot moment. De què anirien que fos original? L'any anterior havien fet més aviat el ridícul disfressats d'orinal. Fins i tot algú massa ebri, quan la festa era al punt més àlgid, s'hi havia pixat i ...
Decididament, calia anar amb compte a l'hora d'escollir.
Els àngels sempre havien cridat l'atenció a l'ívor, el trigèmid més gran. N'havia vist una munió a les estampes que la iaia Lola col.locava cada mes de maig en una tauleta rodona tapada amb blondes i tot seguit decorava amb la Mare de Déu en lloc d'honor i central. Mes de Maria. Al voltant i al davant de la icona gots amb aigua i flors que l'àvia tallava dels quatre testos de l'eixida i que acostumaven a ser geranis de pom. Algun lliri, alguna rosa, alguna calèndula també. Recolzades als gots, les estampes. Sants i santes i...àngels! Aquelles ales, aquella pell rosada, aquelles túniques immaculades, aquells peus descalços sense cap durícia! S'hi estava hores mirant-se'ls i dibuixant-los en llibretes. Per què no es deia Àngel?
Pel que fa al segon trigèmid, en Trevor, dels àngels només li feia el pes les ales. Volar! Com els ocells! Sense cap motor, sense patiments, lliurement. Agafava plomes del terra del galliner i les enganxava sobre cartrons que havia retallat amb la forma d'unes extremitats que trobava a faltar. I és clar que no tenia un cap boig com per usar-les, lligant-se-les i llançar-se teulada amunt (més aviat avall), però construint-les gaudia. I ser infant és gaudir, sobretot. I conèixer, tocar, experimentar. Això darrer ho deixava pel tercer germà, en Mòrtimer.
En Mòrtimer era el més jove. Havia estat parit el darrer en aquell naixement-restallera, com el va anomenar la despareguda tia Obdúlia, que els havia fet tots els pitets amb robes boniques i que s'enfadava si els embrutien. Els hagués fet emmarcar! El tercer germà tenia una dèria: la tecnologia. I s'empassava programes televisius que toquessin el tema, llibres de la biblioteca municipal del poble i de la del costat, es mirava amb la vista ben clavada qualsevol enginy i acumulava peces, metalls, filferros, imans...per crear robots i més robots.
Han passat els anys. Unes dècades.
L'ívor és capellà.
En Trevor és ocellaire.
En Mòrtimer treballa en una empresa de ferralla.
No obstant, han ajuntat les tres aficions de la infantesa en la disfressa d'enguany. És un dels pocs cops de l'any en què els tres germans es troben i és la de fer el ximple, aquesta. La màscara, feta a mida per amagar tres rostres, ha estat la més cara, la més cara perquè han guanyat i molts els l'han volguda comprar, admirats perquè reuneix la serenitat dels àngels alhora que la mirada aguda d'un ocell alhora que la fredor del prototipus d'home de ferro programat.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435448 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com