La mència

-Té, una mica més de mència.
-Au, una culleradeta més de mència.
-Un suc de mència?
-Unes galetes de mència.
-Pa de mència.
-...

Una dona que s'havia anomenat Ann Sia i que havia passat a dir-se Dees Apren Dre
havia mig creat la mència.

Li havia costat déu i ajut -i desajut- aconseguir-la.

El primer pas va ser canviar-se el nom. Arran d'aquí tot va fluir (va mig inventar aquest verb, també, en la vessant positiva-creativa) com la seda o l'organdí.

L'ex-Ann, en un viatge a Alexàndria a veure la tomba d'una besàvia egípcia que tenia un rostre rar com de gata de faula, aquella mestra formada com era de menester fent passar la quitxalla per tubs de format global, rígids, repetitius i sobretot buits...quan va ser davant la làpida va notar un pessigolleig i ho va veure tot de color groc...i no era el sol fort d'aquelles terres. Es va desmaiar, però un vent inesperat, veu de mil deserts, que li acaronava la cara amb pèls de bigotis felins trets amb pinses d'estendre la roba li confessava que bestieses com aquella que l'escriptora aquesta ara està teclejant -quina mena de trastocada!- eren veritats piramidals, i que no li bateguessin les temples ni sués en excés, que aquells efectes no les canviarien.

Un cop desperta va capir que més aviat havia estat massa temps adormida. Tenia set i un camell solitari que passava per allà perquè vivia l'aquí i ara li va parlar amb un idioma que sonava tan bé que no entendre'l era un gaudi. Van riure a l'uníson. Ella, enriolada per tot plegat. La bèstia, per cortesia. La va conduir a un riu poc freqüentat, l'Inh Konphord Histma, una mica pol·lucionat per un tipus de pedra semitova que s'hi desfeia, la Ràbb Hiah.

Van netejar un tram del corrent d'aigua, sense córrer, amb una parsimonioclàstica harmonia, i si va durar temps immemorials, aquell fet, no es va controlar, que les dimensions còsmiques ja les tenen, aquestes coses.

Una munió de sers coneguts i desconeguts, inhòspits i sospitosos o no, tafanejaven i comentaven. Criticaven aquella amistat del de la gepa mal engiponada -potser era cert que no sabia abillar-se bé, el dromedari, però això no calia contemplar-ho- i de la dona dels cabells ondulats i els moviments sinuosos -sines incloses- i giragonsaires. Quin coi de dansa macabra protagonitzaven?

No n'havien de fer res res res res de res res res res.

Estaven concentrats cridant i elaborant la menja-panacea: la mència. Pseudo-abduïts per ones de cosmogonies de vibracions superiors? Calia plantejar-se res que no fos deixar-se dur per la felicitat d'una feina ben feta, d'una no-perfecció diferent, més càlida i necessària?

Estaven com un llum. O eren llum.

En tot cas tot cus!- exclamaven i reien com ibis esbojarrats en època primaveral. Tot lligava i la mència va ser pastada. I era pastada al que havien imaginat.

La mència, de textura indefinible, de sabor inconfusible però indescriptible, acromàtica i refulgent, nodridora de l'ànima al cervell, esdevindria la menja per excel·lència.

De seguida va ser acceptada, quan un nen trist que vivia enganxat a un pupitre mirant una pissarra que no volia ser agònica i li penjava el cap vers una llibreta descolorida amb informació escollida que el minava va tastar el producte, previ permís dels progenitors, que eren un xic venedors de somnis de grau dos i enverinadors de realitats incombustibles, tot i una submissió a les darreres, i no pas per caràcter sinó per tendència viral des de feia tant tant tant massa massa massa, anterior a ells i tot.

Els resultats sorprenents amb la presa de mència evidenciaven que calia canviar la terra si es volien llavors ben vives. Aquell nen i d'altres mostraven el talent que hagués mort, en cada vessant. Creixien amb l'art constant, l'experiència natural, el moviment...o l'engranatge es rovellaria.

De mència, així es recorda aquell passat gloriós, on somiar-imaginar-pensar es trenaven i esdevenien corda lliure per saltar-hi a l'hora infinita del pati. Però on? Quan?