La Matilde no torna!

Un relat de: Magda Garcia
Escoltant la cançó Mirando al mar d’en Jorge Sepúlveda que ballava de jove i veient la seva vida amb perspectiva s’adonava que fins aleshores, bàsicament, havia parit sense parar, onze fills, un rere l’altre i cada diumenge a missa amb tota la seva família.

No havia pogut pensar en ella. O no l’havien educat per fer-ho.

Això de ser profundament catòlic és el que té. Reproduint-se constantment. Pertanyent a un llinatge molt antic, el seu marit lluitava per consolidar-se com el més important de la contrada.

A la mínima que podia es deixaven caure on sabien que hi havia gent important. En trobades on movien els fils de la teranyina social que ho embolcallava tot. Esmentant el nom dels seus descendents i les seves professions. Necessitaven assegurar-los un futur amb bones perspectives per ajudar-los a ser tan rics i poderosos com ells mateixos.

I a ella, la vida de mare a l’atur, sense parir, sense ocupar-se dels nois i de les noies, ja grans, li semblava estranya perquè, tot s’ha de dir, havia viscut i havia estat educada per ocupar-se del seus. Ni revolució feminista, ni empoderament, ni sororitat, ni implicació dels homes en les tasques familiars significaven res per ella.
I ara constatava que el niu anava buidant-se i la seva vida també. Quan paraven taula els comensals minvaven progressivament, anaven perdent gent a cada bugada. Havien passat de ser una familia-hotel amb molta ocupació i sempre full a ser més aviat una pensió de poble sense interès turístic o fins i tot, cada cop més, un bed and breakfast.

L’emancipació juvenil, com el canvi climàtic, guanyava terreny. Un fill vivia a Londres, un altre a Paris, el tercer a Singapur, el quart a Manresa, el cinquè a Madrid, la sisena a València, la setena a Santander, el vuitè a Matadepera, la novena a Vancouver, el desè a Montreal i l’onzena a Toulouse. I les seves parelles els volien també amb les seves famílies.

S’adonava que durant tota la seva vida no havia sabut gaudir deixant-se anar, deixant fluir. Sempre havia posat la família per davant. Per això, decidí d’esma per omplir el seu temps, tot esperant la inèrcia del naixement dels primers néts -que tot s’ha de dir, trigaven molt més del que s’hauria imaginat-, inscriure’s a noves activitats per emplenar la seva quotidianitat.

Autoritzant-se per primera vegada a ser ella mateixa, s’adonà que mai, mai, mai, al llarg de tota la seva vida, havia fet res per al seu gaudi personal. Sempre ho havia fet tot pels altres : pel marit, els fills i filles, la mare, el pare....i sempre per quedar bé amb tothom.

Això d’arribar als seixanta anys i realitzar que mai havia triat cap activitat que li resultés interessant a ella, que li aportés noves inquietuds personals era nou.
De fet, no sabia ni què li agradava, perquè la seva identitat sempre s’havia mantingut en segon terme. En canvi, sabia perfectament els gustos dels fills, dels pares i del marit. No havia tingut temps per conèixer-se ni per descobrir-se.
Constatar-ho li suposà un xoc tan gran, que, deixant tothom bocabadat, un dia digué, sense massa estridència, de manera força discreta, que comprava un bitllet d’avió per anar uns dies a la casa que tenien a Menorca, per descansar tranquil•lament mentre el seu marit jugava un torneig de golf.

D’això ja fa tres anys. Han nascut uns quants néts però ella no ha donat més senyals de vida ni ha mostrat interès en conèixer-los o en cuidar-los. Ni una trista postal. I el cert és que s’ha instal•lat a Miami després d’estar-se uns dies, avorrida, a Ciutadella.

Segons ella no tenim res a envejar als Americans però ha descobert que vol viure prop d’artistes que admira com l’Alejandro Sanz i en Julio Iglesias. Es passa el dia xiulant. Ha descobert que li agrada xiular tot taral•larejant les seves cançons i quan li convé va a Los Angeles i a San Francisco, on assisteix a concerts multitudinaris que li aporten molta energia vital per carregar de força i d’alegria el seu dia a dia.
Des que es lleva fins que va a dormir ara només viu per ella i per aprofitar el que li resta de vida gaudint de sí mateixa sense obligacions de cap mena.

Va en bicicleta, passeja per la platja, es fa vestits, es cuina els seus plats preferits, llegeix, veu pel•lícules que li agraden, molt romàntiques per cert, pren el sol, fa ioga i meditació, aprèn anglès i italià per si es troba amb algun actor interessant de sèries de mafiosos que ara son la seva passió. Quan li convé queda amb algun noi jove que ha conegut per internet i que li dóna l’energia vital que necessita per anar descobrint coses noves...

Si el seu marit la truca al mòbil li diu que curiosament li passa quelcom semblant a la seva cosina llunyana, casada amb el Príncep de Mònaco. Li han detectat una malaltia estranya i li diu al marit que no pateixi i que li sap greu però que, de moment, el metge no li permet pujar a un avió.

L’enreda dient-li que està millor aïllada a una cala prop de Ciutadella i que encara no es pot plantejar tornar. No, no. Ni que ningú s'atreveixi a venir a veure-la. Encara no és massa prudent fer-ho. I sembla que va per llarg perquè el doctor li ha dit que com més va, més s’encomana...

Això sí!

Envia molts records des de Menorca per a tothom!

Records de la Matilde des de Ciutadella!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: