La ma que fa tremolar

No li tremola la mà i asseguren que no li falta un bull! Qui O què el podria fer tremolar? Seria bo saber-ho!
Bon relat!
Amb total cordialitat

La mà no tremola, però si fa tremolar les seves accions. Terrorífic pensar que només amb gest la destrucció és total.
Enhorabona, bon relat.
Salutacions,
Neus Marín

Aquella mà que no tremola davant l'horror de la seva invasió contraresta amb els cors de les persones que al final faran tremolar tot...Gràcies per compartir.
Així mateix, gràcies pel comentari al poema Dona. No deixarem escapar cap tren, però si s'escapés caminarem!
Salutacions,
Marnusa

Una escena corprenedora la que descrius en aquest poema, que té aires cinematrogràfics... de pel·licula en blanc i negre, com d'una altra època. Impactant contraposició entre dues personalitats que ben bé es pot extrapolar a la realitat.

Moltes gràcies pel teu preciós comentari al meu Jo somio, i el teu encara més preciós correu amb la dedicatòria pel 8 de març. M'alegra que et reconforti llegir-me. Ens llegim.

Hola, Kefas: Gràcies per la teua opinió al meu relat "Un estranger extravagant", on em dius:
L'Hilari va veure si el presumpte estranger portava un cor vermell? Si és així, amb tota seguretat era l'Agatha Ruiz de la Prada vestida d'euskaldun. El sac al cap i el blau i vermell són decisius.

No té res a veure amb l'Agatha Ruiz de la Prada.
És un relat inventat per mi. Gràcies per tot.

No tremola, però fa tremolar. Una poesia d'ocasió ben senzilla (estranyament en tu, per cert)
És molt bo el contrast entre el capitost i la dona que fa la neteja; aquesta és mostra molt humil i amb ganes de ser millor persona; l'altre només vol eixamplar el mapa a qualsevol preu.

El teu poema m'ha portat a escriure això.

Quanta quanta guerra

Els que tenen obscures intencions
han traçat en el mapa les províncies
els estats, els països, les comarques
el paisatge on hem caminat i on hem gaudit
i on hem plantat patates i blat
que venem a l’estranger
que ens dona gas a canvi
i petroli i taronges i llum.
Els míssils posen ordre al món
creant desordre
fins
que no tinguem patates ni blat
ni gas, ni petroli
ni llum.

La llum de la pau
-oh que infantil i bonista que sona la paraula PAU-
en un món de desordre
on guanyen els míssils
i els que tenen obscures intencions.

Pocs havíem pensat que es reproduirien les horribles imatges de la segona guerra mundial, però el present ens està recordant que el mal existeix i que cal defensar-se perquè això no ha fet res més que començar. Aquest text és un text d'esperança en la reconciliació, segurament l'anhel més desitjat des que comença un conflicte. El més refotut de tot és la pregunta següent: per què els humans ens entestem en repetir la història? Gràcies, kefas, per aquest pensament en quan hagi passat tanta desgràcia.

Bona història. Tot té un bon sentit, des del principi al final... amb sang i llàgrimes.
Entre abraçades i petons va la història...
M'imagina la mà que va tremolant. (Ull, "la ma", té accent obert), me'l subratlla, el Laguatge.