La llibreta vermella: setzè capítol: xarop de bastó

La meva etapa escolar va transcórrer en el període que alguns periodistes han batejat com el tardofranquisme, és a dir, finals dels seixanta i principis dels setanta. Ja he parlat a bastament sobre el tema, intentant exorcizar els fantasmes que encara, de sobte, apareixen en algun malson, ocasionalment, en èpoques de la meva vida en la que em trobo més ansiós. No sé si afegiré alguna cosa nova a tot el que ja ha estat exterioritzat, però m'ha semblat oportú incloure quelcom sobre el particular en aquesta llibreta vermella que recull les meves confessions.

El primer professor que vaig patir tenia cognom anglosaxó, fumava de manera compulsiva unes cigarretes que es deien "Ideales" i de vegades, he arribat a pensar que era un sàdic. Només des d'aquesta hipòtesi podria arribar a entendre els càstigs físics que infligia, d'una manera regular, als alumnes d'aquella classe. Disposava d'un pal planer semblant a un regle, d'uns quaranta centímetres de llargada, amb el qual colpejava la mà als pobres desgraciats als que sorprenia perpetrant alguna bretolada. La força amb la que exercia aquell càstig provocava un efecte aterridor, avís per a navegants que volguessin desviar-se de la ruta marcada. La mà del dissortat escolar quedava , invariablement, vermella com una tomata. Evocant aquells moments, puc recordar les mans tremoloses i els intents desesperats d'esquivar la fuetada seca i coent, a vegades més ràpids que el moviment descendent de la vara. Quan això succeïa, el fet provocava la desesperació total d'aquell malparit. El condemnat era obligat a posar la mà una altra vegada per rebre el càstig amb una major contundència i si es repetia l'acció , l'energumen, desesperat el colpejava a la cara, mentre la seva quedava envermellida fins a extrems propers a l'explosió. Amb la violència amb la que aplicava la punició no és d'estranyar que alguna vegada, la vara es trenqués. Llavors , l'alumne agredit era l'encarregat d'aconseguir una altra vara amb la qual poder seguir aplicant aquella disciplina anglesa, un refinament en el sadisme més propi d'un oficial nazi amb comandament sobre un camp d'extermini que d'un mestre d'escola.

Curiosament, i com sol passar encara que, de vegades, ens sembli incompatible aquest individu era un gran amant de la cultura i de la literatura, en particular. Ens havia parlat alguna vegada de García Lorca o de Machado (que havia passat per Portbou, camí de l'exili), escriptors que el franquisme tenia totalment prohibits i proscrits. Encara recordo una poesia de l'autor de "Campos de Castilla" que em va agradar molt "Una tarde parda y fria de invierno. Los colegiales estudian. Monotonia de lluvia tras los cristales" La monotonia, espessa boirina d'aquells matins i tardes de pluja en mig d'un silenci sepulcral, amb les gotes regalimant lentament pels vidres de la finestra la porto encara en el moll de l'os, com una humitat d'aquestes que surten a les parets i que tarden molt temps a marxar. . .