La llibreta vermella; Setè capítol: Retrobament

Hi ha una sensació que m'assalta quan circulo per les carreteres que ressegueixen la línia de la falda sud de l'Albera. Una mena de complaença, una pau interior que es manifesta en un calfred d'emoció que em recorre l'espinada. És com si, després d'un llarg viatge, arribés a la fi a la meva terra, un territori i un paisatge que se'm revela propi, conegut, interioritzat. Hi ha una integració total del meu ésser en aquest conjunt de muntanyes baixes i pelades, en aquestes alzines i suredes centenàries, en la monocromia ocràcia dels camps treballats, en la torturada fesomia dels ceps nus i robustos. Em deleixo contemplant els pendents subtils dels prats de gespa brillant, els masos isolats en la solitud del pla infinit, les rieres encaixonades buscant la mansuetud de la planura. Em desintegro en les corbes elegants del camí, en els arbres solitaris al bell mig dels camps terrosos, ens els raigs de llum que sobresurten de les nuvolades grises, en les llunyanes muntanyes que dibuixen els contorns del meu país.

Quan em passejo, amb qualsevol mitjà de locomoció, per aquests indrets tinc una estranya sensació de pertinença És un convenciment íntim de que sempre he estat allà, de que el temps perd importància davant la preponderància de l'espai. Quan bufa una mica de tramuntana i sento els cabells onejant pel meu front els records em venen a trobar i m'envaeix la melangia. Sento el pes del temps en la llunyania de la remembrança, davant l'obstinada permanència del paisatge. Tot el que m'envolta em resulta familiar, com si el meu naixement en un lloc més al nord, encaixonat entre les muntanyes i al costat del mar s'hagués produït per un fet fortuït i aquest fos realment el lloc en el que hagués donat les meves primeres passes i el primer que haguessin vist els meus ulls fos la immensitat de la plana. La rotunditat de la sensació és tan clara, el reconeixement del elements tan immediat que, de vegades, començo a pensar en religions orientals que parlen de reencarnacions i de la permanència de l'ànima, especulacions que es donen de bufetades amb el caràcter de la gent d'aquestes terres, tan poc inclinats a escoltar a somiatruites. I tanmateix, no puc defugir imatges de tardes de diumenge de futbol, la sorra aixecada pel vent inclement, torturant les cames del jugadors, mentre el capvespre arribava amb discrecció, apagant-se les ombres, diluïnt-se en el païsatge llòbrec i turmentat d'una terra ferèstega, però familiar.