La llibreta vermella: divuitè capítol: Pel cap d'any no facis el capsigrany (primera part)

Hi ha dues dates a l'any en les quals si un jove solter no suca el melindro es pot considerar un ferm candidat a morir verge i màrtir: Una és fixa, la nit de cap d'any, l'altre, mòbil, qualitat que li confereix la seva dependència de les fases de la lluna. Estic parlant del carnestoltes. Quan un té poc més de vint anys anys l'entorn li “exigeix” que folli com un desesperat, però com que les coses de la seducció i del sexe venen i van i l'atzar hi té molt a veure, les dates són totalment impredictibles. Amb això vull dir que ningú pot preveure que trobaràs una nimfomaníaca disposada a treure el ventre de pena un dilluns a les 11 h 27 m per exemple. D'altres vegades ocasions propícies a priori es converteixen en fracassos monumentals. És a dir, que davant del amics un presumeix del que vol però la realitat és ben diferent i molt poques vegades l'èxit en l'empresa és mèrit dels homes. Feta aquesta consideració prèvia voldria endinsar-me en la segona de les festes, aquesta que tan pot ser un vint de febrer com un dos de març, depenent de la data en que se celebri la Pasqua, que està marcada per no sé quina data a partir de la lluna plena. Resumint, que aquesta és una de les ocasions en que no es pot fallar: tot l'ambient ajuda, pel carnaval tot s'hi val, un ball amb una desconeguda que potser no ho és tant darrere una màscara...Certament, l'ambient del carnestoltes invita a l'encontre fugaç, a l'exhibició dels cossos i a l'ocultació dels rostres, a l'aventura d'una nit plena de màgia i encís. Només un petit detall: a finals de febrer o principis de març fa fred habitualment, molt fred i si no es disposa d'algun lloc adequat, amb bona calefacció (cosa que al voltant dels vint anys no és gaire habitual, a menys que un hagi convençut els pares de que es divertiran molt en una festa que casualment es fa molt lluny de casa) l'escalfament de bieles pot acabar en una negativa rotunda a que l'estri fonamental per culminar la nit boja estigui a l'alçada de les circumstàncies.
L'altre nit en que es donen totes les circumstàncies favorables per a la fi de l'abstinència forçada és la de cap d'any: el sopar amb els amics, el cava, el raïm, les campanades, els petons de felicitació, la trompa com un piano que porta gairebé tothom... Aquí cal fer un incís: les possibilitats de flirteig augmenten amb la concentració d'alcohol a la sang però fins a un cert punt, passat el qual, les possibilitats disminueixen ja que les candidates a tastar les delicioses canyes de nata fugen com si veiessin un dimoni davant d'una borratxera amb tentines incloses. Així doncs, unes poques copes de cava estan be, ja que desinhibeixen i foragiten la timidesa preparant l'aproximació, però una ingesta continuada és contraproduent perquè ens allunya de l'objectiu desitjat. Fetes aquestes consideracions, voldria parlar d'un cap d'any concret en el qual es varen produir una sèrie de circumstàncies que podrien haver desembocat fàcilment en un “final feliç”. No recordo quin any finia i quin estava a punt d'entrar. Només sé que el vaig celebrar amb una colla d'aquelles en la qual un ve perquè és amic d'aquest i aquella noia hi arriba perquè és amiga de l'altra. En fi, que en una casa en mig del bosc en una població probablement del Vallés Oriental (l'exactitud de la comarca es pot posar fàcilment en quarantena) ens vàrem reunir un grup nombrós de gent (alguns, fins i tot, persones) amb la pretensió de sucar el melindro (els nois) i amb la perspectiva de “a veure que passa” (les dones) Amb això vull dir que érem un grup de totals desconeguts en el que una persona coneixia a, com a màxim, dues més de tal manera que les presentacions es feien sobre la marxa, és a dir, que quan et petonejaves amb alguna noia desitjant-li un feliç any nou, a continuació li deies: “Ah, per cert, jo em dic Enric, i tu?”