La llibreta vermella: Desè capítol: Taure, signe de Terra

Vaig néixer el 30 d'abril de 1958. Això vol dir que, segons l'astrologia occidental, el meu signe solar és Taure, el qual està dominat per l'element Terra (un altre dia parlarem de la meva afecció per l'astrologia). La relació no podria ésser més encertada perquè aquest principi forma part indissoluble de la meva vida. M'agrada caminar, fer excursions, contemplar un paisatge de l'interior, trepitjar la sorra, agafar-la amb les mans i veure com s'escola entre els dits. Em fascinen les plantes, els arbres. Admiro la fragilitat dels desmais, la fortalesa dels roures, la rugositat de les alzines i pateixo davant la ferida oberta, carnosa, vinosa, de les suredes. Em deleixo anant a buscar bolets, pinyes, cireres d'arboç, espàrrecs encara que no els vegi ni que els tingui davant dels nassos. M'encisa el sòl dels boscos quan s'estén sobre ell la catifa multicolor tardoral. Em sento com a casa quan veig els camps llaurats, aterrossats, remoguts. Penso en la llavor que porten a dins i que és la promesa de la continuïtat del cicle de la vida. En canvi, m'horroritza l'avió. No suporto no tocar terra ferma. El mar i jo no som gaire amics.

M'atreuen els pobles de pagès, les eines agrícoles, cobertes per un polsim de rovell. Em captiven les petites esglésies, sòlides, vetustes i el so llunyà d'una campana en el silenci de la tarda. Em complau tornar al poble de la meva mare, a on les meves arrels claven poderosament els seus braços en la fondària. Hi ha una remor gairebé inaudible, però subjugant, que m'acosta cap allà. M'encanten els petits cementiris, modestos, tocats d'una blancor difusa, espectral. Les boles clivellades dels xiprers, altius, descansen en la terra. Pols que torna a la pols. Silenci de mort que et torna a la vida, a la percepció de la realitat que, només esporàdicament, captem. Camins, dreceres. Eternitat en la immutabilitat. Cavalls, bous, ovelles, amuntegament de ramats que col·lapsen el carrer estret. Esclops, jous, aixades, perols, matances del porc gairebé oblidades. Ritus i manies. Dites locals. Mantellines de beates. Cafè de botifarra, havà i cigaló.

Vinyes alineades, oliveres escorxades, mostrant impúdicament les seves entranyes. Deveses remoroses, quan les fulles dels pollancres són sacsejades pels dits invisibles de la brisa. Rius mandrosos. Aigua enllotada que rega camps ufanosos. Joncs, canyes, gespa amable delitosa d'una becaina musicada pel cant del rossinyol. Marges, talussos. Terra compacta, només foradada pel cau d'una bèstia. Parets de pedra, solidesa en les fites. Temps aturat, sensació de pertinença. Família, avantpassats, fotografies antigues, ovalades, ancestrals. Masia centenària, records que t'atrapen en la torrentada. La llum que entra esplendent per una finestra que bada, mentre la resta de la sala queda envaïda per una penombra incerta. Camps, horts i un pou tancat en mig de les regues. La terra que em crida, com cant de sirena.