LA FUGITIVA

M’he quedat sola a casa; la de la vinya. Surto a escriure al jardí, la temperatura és ideal, zero. Anava a dir que és el punt de plaer, però, es prestaria a equívocs, i per a més inri, no fóra cert. Amb aquest zero aplicat a la temperatura, volia dir que no fa ni fred ni calor, que no és ni carn ni peix, tot al contrari. És el punt que convida estar a la terrassa de ponent on, en general, s’hi troba el ventijol remenant les branques dels pins.
He estat vuit dies absent. Des de la meva talaia observo el paisatge. Tenint en compte que demà comença la tardor, les vinyes són diferents de com les vaig deixar. Els sarments han mutat; ara, els pàmpols sense raïms, tenen la tonalitat rogenca que parla de l’època que som. En canvi, el jardí l’he trobat més xiroi.
La pluja, en el seu rol de xàfec, abundants en els darrers dies, l’ha eixorivit. Reconec que més que l’aigua amb què l’he regat a l’estiu; enguany, el més llarg que he passat aquí que recordi. Les circumstàncies excepcionals ho han propiciat, també, per una majoria, per bé o per mal. De les meves, de circumstàncies, no en tinc queixa, fóra una desagraïda.
Els veïns que tinc més enllà, no hi són; els gossos, sí. Fa una estona que els sento bordar, amb un cert neguit, sembla. No serà per causa meva que estic quieta, i em coneixen. Instintivament, però, passejo la mirada pel jardí. La gespa verda i rassa com una catifa, la palmereta que va creixent sense presses, l’olivera silenciosa transmet la seva pau...i, jo, que n’estava, en pau, he començat a inquietar-me. Serà la influència dels gossos dels veïns?
La nostra casa està situada als quatre vents, en un turonet. Especialment quan estic sola, m’agrada estar al jardí, i en aquesta terrassa.. Em sento més segura, no ho he dit a ningú, però, des de dintre, no ho domino tot... i, just, ara m’ha semblat observar un moviment entre els arbustos a la banda que dóna al camp.
M’hauria de bellugar i apropar-m’hi. Però, hi estic tant bé aquí! Damunt la taula, unes formigues voladores s’atansaven al meu braç, d’una bufada les he fet fora; mirant-ho bé, sóc jo qui envaeix el seu territori... ho he estat dient tot l’estiu quan els petits de casa es queixaven de les abelles que ens visitaven.
Els gossos hi tornen, i jo no deixo de veure moviment. La temperatura zero, també s’ha bellugat. Diria que el ventijol ha canviat de tarannà i ara ha refrescat l’ambient; potser el sol que s’apropa a la posta i uns núvols que han aparegut del no res, hi tinguin quelcom a veure. Entraré a casa, millor.
En posar la clau al pany, la tanco, la porta, quan surto al jardí i estic sola, m’ha semblat sentir una veu i m’he quedat palplantada al llindar. Crec que no gosava ni respirar. No són figuracions meves. Hi ha algú amagat a l’altra banda de la tanca. La tanca està formada per un seguit de troanelles. Trenta anys enrere, era una romàntica; res de tanques... i ara tinc una por que... Torno a sentir la veu, una veu com si algú gemegués, s’estigués acabant... Ai, mare meva!
Primer pensava si podien ser okupes, n’hi ha pels voltants, diuen... Els gossos, silenciosos durant una estona, ara hi tornen; i jo amb les claus a la mà, no vull estar a casa ni apropar-me a la tanca, però, i si fos algú que necessita auxili...
Mentre dubtava, arriba en Robert, el de les cabres, i no és un acudit. La Baldufa, el seu gos, s’escapa i, amb ofici, va decidit cap a la tanca. En Robert el segueix a corre-cuita i jo el segueixo a ell.
Allà, al recer de les nostres troanelles, ben arraulideta, hi ha una cabra, la cabra petita, que ell havia perdut. Després d’haver-la sermonejat, a la seva manera, en Robert, la cabra extraviada, i la Baldufa, han refet el camí per unir-se a la pleta.
A ell no n’hi he parlat de la meva inquietud. M’ha fet vergonya, ho reconec. Sé que la por, no és res ni ningú i en canvi en tenim tantes, de pors!