La Febre del Funcionariat

L'altre dia vaig anar a sopar amb una colla d'amics. Alguns d'ells feia alguns, pocs anys, que no els veia. En total, érem una desena. I va resultar que, d'aquesta desena, tots eren funcionaris, o en procés de convertir-s'hi. Tots i cadascun d'ells i elles, excepte un servidor. Fins aquí, res extraordinari, en principi. Però va resultar que fa uns dies vaig trobar-me amb tres amistats i les seves respectives parelles. I totes tres es dedicaven al mateix, en aquest cas, el binomi era bomber/a-mestre/a. I a aquests dos exemples, anecdòtics, se n'hi van sumar d'altres, un cop vaig dedicar-li uns minuts a cavil·lar.
I bé, em vaig preguntar, d'on surt aquesta, ja m'atreviria a dir, febre del funcionariat?

A algunes d'aquestes amistats ja els hi havia preguntat, quin era el motiu que els movia a dirigir-se cap a aquesta empresa. I invariablement la resposta no era per vocació, sinó la que molts dels que m'esteu llegint ja intuïu: Per les condicions salarials i de calendari. Parlem del funcionariat en general, però especificat en tres grans cossos d'aquest: Bombers, mestres i professors, i la secció més cínica de totes: policia, en qualsevol de les seves formes.

I aquesta febre del funcionariat em va fer pensar. La resposta dels meus companys i companyes apuntava, invariablement, a un carreró sense sortida: Sembla que, en aquest país, l'única via de tenir una feina amb estabilitat, ingressos i calendari dignes i còmodes, sigui aquesta, la del funcionariat mitjà-alt.

I això ens hauria de preocupar, com a col·lectiu – Si és que no ens hem entregat ja a l'individualisme més exacerbat, un dels símptomes més clars del naufragi de totes les civilitzacions de la història, si ens atenim a l'antropòleg David Graeber, autor de 'El Amanecer de Todo: Una nueva historia de la humanidad'- , ja que, com tots sabem, el motor de l'economia d'un país és el sector privat, sostingut per autònoms, pymes i per sort o per desgràcia, també algunes grans empreses i multinacionals, i no pas el sector públic, sovint deficitari.
Menció a part mereixen els polítics, també sostinguts per les arques públiques, o el que és menys eufemístic, per l'esforç de milers i milers de ciutadans que, com els altres sectors esmentats, els mantenen amb els seus impostos: En concret, amb càlculs del 2011, a Espanya hi havia un total de 445.568 polítics. Això suposa una aproximació d'uns 300.000 polítics més que Alemanya, amb la meitat de població que ells.

Com deia, però, a nivell de col·lectiu ens hauria de preocupar, en un país que castiga i desincentiva l'emprenedoria amb una fiscalitat que oscil·la entre desesperançadora i insostenible, on Espanya lidera els rànquings de la UE amb més càrregues impositives a autònoms i pymes, al temps que engreixa i engreixa les files dels seus cossos públics – Donaria per un altre article si sempre sota la demanda d'una necessitat, i si sempre els esmentats empleats realitzen un servei real a la ciutadania -..

Aquesta fiscalitat, amb la que no pocs emprenedors s'afoguen i alguns han d'abaixar la persiana, apreciats empleats públics, no és ni trivial, ni atzarosa: És la que paga les vostres nòmines i les vostres vacances.
I alguns funcionaris, després d'haver viscut literalment d'aquests emprenedors/es, i fregant la perfecció platònica del concepte d'ignomínia, encara tenen la desvergonya de voler engrajolar-ne alguns per impagament. “Y ríase la gente”, deu comentar, mofeta l'uniformat. Això, si és que es pren la molèstia de ser conscient de les seves accions, que ja és molt esperar.

I a nivell no col·lectiu sinó particular, tal vegada també ens hauria de preocupar aquesta mentalitat individualista, la que apel·la al refrany castellà 'Ande yo caliente, y ríase la gente', el paroxisme del qual és escollir "L'ofici" de policia, en el qual si em paguen (I no pas poc, un Mosso d'Esquadra de base, consultant les taules salarials, cobra uns 2.000 E nets, molt més que el 75% de titulats universitaris del país.), si obeeixes acríticament al poder opressor i renuncies a tot criteri personal i a tota ètica, per què hauries d'estudiar, si cobraràs més d'entrada, oi?). Ens hauria de preocupar aquesta desvinculació del col·lectiu, on els privilegis d'uns semblen no tenir relació amb la necessitat dels altres, on la comoditat dels primers es desentén del sobreesforç dels segons, on hi ha qui s'eximeix de la responsabilitat associada a certes cotes de 'benestar', mentre observa amb preocupada condescendència als qui pateixen per preservar els seus luxes, en el millor dels casos, o bé els condemnen i acusen com a marginals i exclosos socials en els més desafortunats, com he escoltat d'alguns funcionaris estretament vinculats a la repressió i a l'obediència cega (Bé, cega del tot no, a canvi d'una bona remuneració). És a dir, jutjant a aquells que els mantenen en el privilegi.



Al respecte, Eduardo Galeano escrivia...


Dels pobres ho sabem tot: en què no treballen, què no mengen, quant no pesen, quant no mesuren, què no tenen, què no pensen, què no voten, què no creuen....
Només ens falta saber per què els pobres són pobres.
Serà perquè la seva gana ens alimenta i la seva nuesa ens vesteix?

'La impunitat exigeix ​​la desmemòria. Hi ha països i persones benestants i hi ha països i persones fracassades, perquè la vida és un sistema de recompenses i càstigs que premia els eficients i castiga els inútils. Perquè les infàmies puguin ser convertides en gestes, cal trencar la memòria: la memòria del nord es divorcia de la memòria del sud, l'acumulació es desvincula del buidatge, l'opulència no té res a veure amb la despulla. La memòria trencada ens fa creure que la riquesa és innocent de la pobresa i que la desgràcia no paga, des de fa segles o mil·lennis, el preu de la gràcia. I ens fa creure que estem condemnats a la resignació.'



I és que, d'aquesta responsabilitat que molts, conscientment o inconscientment, ens neguem a veure, en depèn, en una alta mesura, com serà l'escenari el dia de demà, aquest del qual també ens volem desentendre, tant per a tots nosaltres, com per a les generacions que vindran.