La dona que mirava calçotets vermells

Era una vídua vermella. Després de fer el traspàs la parella -cosa que li pesà més que el mort, tot i haver estat un decés fulminant- la Làstica (qui, de petita, anà a escola gens elàstica, monges per totes les bandes), i a punt de complir els setanta anys i conservada així així, va notar una energia increïble que se li enduia el rovell de l'avorriment, l'òxid de la quotidianitat mediocre, i que li demanava -exigia- el color de la vida amb la sang calenta.

La vídua es guarní, doncs, fidel a la crida interior, amb peces de qualsevol cromatisme i tonalitat de la gamma vermell. I no només la part tèxtil sinó també qualsevol accessori de bijuteria. Lluïa llavis i ungles de roig i les parpelles de carmesí. Se la veia d'una -i dues- hores lluny. Se la titllava d'escandalosa i que feia burla del temps de dol, crítica duta a terme per certs col·lectius femenins encarcarats, fossilitzats, que en el fons l'envejaven i li envejaven l'atreviment. Un grapat d'homes perduts sense femella li van fer proposicions no descarades, sí pragmàtiques, honestes i directes, fruit de certa emergència. Ella, ni gens ni mica ruboritzada, va descartar-los com si fossin cagallons surant a l'aigua de l'excusat. Tirà la cadena i continuà lliure i vermella, vermellosa, ben vermella, molt vermella, entusiasmadorament i entusiàsticament vermella.

Aviat se li presentà la passió -acabava de donar almoina a una captaire muda o que no parlava la mateixa llengua, asseguda contra el tronc d'un teix en una placeta, vestida pobrament, descalça i amb un platet bonyegut d'alumini davant seu amb cartó al costat amb la nota escrita 'Soll Pasión, tiengo multo bambini, sisplout money, alluda'.-...se li presentà la passió d'aturar-se als aparadors de roba íntima, mira que mira, mira que miraràs. Havia donat quatre monedes a la Pasión, estava eufòrica, ara li tocava a ella firar-se, comptava amb una bona bossa, somreia satisfeta. A les cotilleries s'hi exposava l'incipient Nadal, com de costum i per consum (sota l'estendard de la tradició), gairebé amb un trimestre d'antelació. El color estàndard aquella temporada era el vermell superant els daurat i platejat i molt poc combinat amb el verd. La Làstica s'extasiava contemplant, sobretot, calçotets de tots tipus vermells, necessaris per a les dates de qui res no estrena res no val. Els observava amb deteniment, els reobservava amb redeteniment, li penjava bava de delit. Els maniquís que els exhibien no l'excitaven en absolut. Era la peça i el color. Aquella concreta peça amb aquell color. Fer col·lecció admirant-los (i comptant-los) li provava. No n'adquiria, podent, no obstant. L'enriquia la mera visió. Quan tingué tots els establiments dels barris de la ciutat de províncies on habitava visitats, agafà autobusos i trens cap a diferents destinacions per dedicar-se a la magnífica tasca de trobar botigues on gaudir d'aquelles joioses calces masculines. En tenia el cap ple. Abans d'adormir-se els repassava per estils, material, formes, estampats...
Els tipus tanga, els amples, els cenyits, els de cotó, els d'elastan, els menjables,...
Fins que, sense massa avisos, van ser enretirats cap a les seves capses i cap a magatzems o vitrines interiors d'aquells comerços. La Làstica no pensà en els mercadillos, ni en rebaixes, sinó encara hauria tingut un recurs més. Somrigué amb un lleuger deix d'entre desil·lusió i conformisme: ja havia gaudit d'unes llargues setmanes de bones festes que la mantenien encesa de dins. Continuà vermellíssima, amb l'esperit dels calçotets apilat en un calaix mental...esperant la propera vegada en que reapareguessin per eixamplar-se, aquella vídua vermella i feliç, felicíssima.