La dona que feia dinou

Un relat de: Mena Guiga
El conductor d'autocar, l'Ignasi, fill del jubilat Gervasi i cosí dels xofers Nin i Non de la ciutat de Lleida, home de bigoti carregós pels altres i que lluïa amb orgull (li pesava mig quilo, ben repartir entre cada costat de clenxa) i somriure de dents de geniva en descalçament piorreic (així era), mai en tenia prou de lligar, femeller, faldiller, women-addicte. No sé què li trobaven ni perquè ho explico...però les muses són les muses.
L'Ignasi havia estat casat sis vegades i havia farcit de fills els pisos que havia deixat amb una ex-esposa maleint-lo. El seu signe horoscopal (imaginable i terrenal) li conferia el do de ser una bèstia al llit amb canal carnal més que acceptable i les dones ho ensumaven de forma hormonal (molt) i subtil (no tant). Havia tingut nòvies d'aquí i d'allà, de llengües diverses interessants i totes admiraven i duien a terme amb ell les imatges del kamasutra que l'Ignasi tenia emmarcades per tota la casa, tan coloristes i detallistes, tan suggerents.
Però...ai, els 'peròs'!...aquell home, ja en la cinquantena, no es sentia feliç (qui ho és?). Per més que es desmadrés i fotés cardamentes per un tub (així li definien la vida íntima els cosins lleidetans, que no tenien gens d'èxit perquè l'únic que esperaven era conèixer dues bessones conductores de ferrocarril que es diguessin Fina i Lina) no estava bé. I això que duia comptades divuit parelles i ben diferents! (la que més, de seixanta anys, tenia pèls al bigoti tan filferrosos que els feia servir per rebentar-li els grans de l'esquena, sovintejaires i que mai fan un goig gaire mostrable). L'Ignasi volia una dona com cal ara que potser estava a la meitat de la seva vida, apta per a les seves necessitats conductores i ignàsiques, sobretot (muses! no em feu posar aquestes coses!).
I havia de ser la que feia dinou, i no em digueu perquè. No cal tanta tafaneria, el personatge en aquest punt se'm mostra infranquejable.
Una monja, la germana Miracles, mostrant rigidesa absoluta i abillada com un acuirassat de la Segona Guerra Mundial amb la santa sobreprotecció d'una creu, va llogar els serveis del conductor per dur les nenes de vuitè d'EGB de sortida de fi de curs a la terra dels 'sobaos pasiegos', que en volia comprar a l'engròs per poder fer les postres amb les companyes tot l'any, llaminerotes totes.
L'Ignasi de seguida va endevinar uns ulls de dona àvida rere les ulleres lletges de pasta i passadíssimes de moda. Ella ni ho sabia (això de l' avidesa i de l'estar out of fashion les ulleres), distreta la seva joventut entre icones, rosaris i ciris. Ara tenia trenta-vuit anys i la musculatura dels braços, dels glutis i dels malucs començava a penjar-li (entre d'altres i, muses, aneu a pastar fang!) fos per manca d'exercici, fos d'herència o fos tot plegat (ben respectable).
El conductor aprofitaria que les nenes dormien a l'hotel -seria tard, que no eren tontes i haurien volgut fer gresca fins les tantes- per convidar la Miracles, allà les tres de la matinada, a comptar els seients de l'autocar. Bona distracció que li havia costat una bona estona de trencar-s'hi el cap. La monja s'hi va avenir -havien begut una copeta d'aigua del Carmen tot i comentant fragments de la vida de Sant Aureli Nicossi. La Miracles anava amb un pijama cast i jaqueta de roba encartronada. Sandàlies de pelegrí. L'Ignasi va posar música de Los Panchos. Irresistible per deixar-se anar. No comentaré el kamasutra començat al seient amb el número 13, que va ser complert, ni les exclamacions de la monja amb tons que es desconeixia. Va descobrir, el primer de tot, que existeixen ciris encerats molt encertats i sants barons amables i convidaires.
De resultes del fet al vehicle de transport privat grupal, l'Ignasi i la Miracles viuen junts -des de els anys vuitanta, com passa el temps!- i, encara que fos un escàndol, ella va canviar d'hàbits.
I Ignasi amb mostatxo, dentadura descalça i felicitat total, relat arribat al final.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

949 Comentaris

401705 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com