La dona distreta

La dona camina per la vorera esquerra d'un carrer, pel costat on en aquell moment no hi toca el sol.

Arriba a la cantonada i hi veu un contenidor vell.

Havia sortit de casa alegre, disposada a anar a l'oficina d'atur, esperant un treball més bo del que tenia.

Porta una bossa amb els seus documents. S'està davant d'aquell contenidor i veu un home gran que camina carrer enllà, amb un bastó, feixugament.

El color gris del carrer impregna la dona.

De sobte, tira la bossa amb el que hi ha al contenidor i comença a plorar desesperada.

Passa un cotxe, sent aquell motor.

Es frega els ulls i els llavis pintats, i es sent desgraciada, sense saber per què.

Es treu les arrecades i un collaret de metall que duu fa mesos, i també ho tira.

Es frega la cara i per la seva cara s'escampen restes de pintura.

Li cauen llàgrimes, es sent confosa.

Es comença a tocar el cabell, curt i arrissat, que s'ha arreglat i encoloniat davant el mirall de casa.

Passa un altre cotxe.

Ella gemega amb els ulls tancats i amb ràbia es comença a gratar el cabell fins que s'adona que no es pot moure d'allí, es sent ridícula i enfonsada.

Són poc més de les deu del matí, s'amaga al portal més proper, li sembla una casa vella, amb portes blaves de casa anglesa.

Tanca les portes exteriors, i es queda pràcticament a les fosques.

Ja no pot més, està arraulida sobre les dures rajoles, s'estira arronsada i decideix...

...passaré aquí el dia, si, passaré aquí el dia... quan tot sigui fosc tornaré a casa... déu meu... hi havia les claus dins la bossa... les hauré de buscar...