La dona del costaler

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
LA DONA DEL COSTALER

Xavier Valeri
C/Aiguanegra, 13
17857 Sant Joan les Fonts


A finals del segle XIX i començaments del XX, al setembre els pagesos de l’Alt Fluvià anaven a veremes. En la seva obra Una vall del Pirineus , Josep Pla en fa testimoni de la seva presència en el Cadaquès d'abans de la filoxera.
“A l'època de les veremes venien a Cadaqués els homes de l'Alt Fluvià, d'Olot, Sant Joan les Fonts, els Hostalets, etcetera, i feien la feina. Aquests homes, que eren anomenats els costalers, baixaven sobre un grapat de palla posat a l'esquena, dels llocs més inversemblants, dels pendents més aspres, els cups pesadíssims -pujant i baixant rostos impossibles- portaven els raïms al carregador i els ases amb les alforges els transportaven després a les tines. Aquests costalers portaven la barretina vermella i la gent vella de Cadaqués encara recorda la barretina dels costalers “

******




La ràpida embranzida de foscor, llamps, trons, aigua i vent
enfurismat s’havia acabat. El cel havia quedat d’un color blau clar, clapejat de núvols esfilagarsats. La tramuntana que començava a bufar els encenia de color taronja i al final se’ls emportaria.

- Podem tornar-hi – en Ponç Aubert respirà l’aire net de la tempesta. Es girà per mirar els seus companys que s’arrupien sota la proa del dolmen que els havia servit d’aixopluc. Era de Sant Joan les Fonts, un poble de l’Alt Fluvià. De mitjana estatura, fort i morè; del rostre estret li’n sortia una nas de bec, els cabells arrissats i negres no volien saber de barretines, ni gorres. Portava pantalons de vellut llis, camisa blau cel, amb botons de llautó i com els seus companys calçava espardenyes de sola de cànem i beta negra.

Anaren fent camí fins que els seus ulls quedaren negats de la blavor de la badia de Roses. Mentre baixaven el Puig Alt, el paisatge canvià: a la gran extensió blava se li anava marcant la costa. A mesura que anaven caminat el mar apareixia i s’amagava fins que van arribar a la vista de la gran teranyina d’ocres i verds de la plana.

-Si que hi ha feina –digué en Ramon- mentre mirava els fruiterars de Sant Pere, les vinyes de Peralada... Les orenetes lliscaven davant els ulls d’en Ramon Roca, alt i prim, de mirada distreta. Feia de picapedrer a Sant Joan, on ningú sabia d’on venia, però es sospitava que de la part de Tarragona. Sobre el cap portava una gorra de visera encerada de les que usaven els mariners.

-És per això que hem vingut –la Magdalena Illa va mirar els seus companys. Era una d’aquelles catalanes que, sempre, han traspuat energia. El seu rostre ovalat de faccions suaus tenia la bellesa serena que tenen les dones que han viscut situacions difícils i han hagut de passar per dificultats extremes. Les seves formes es mantenien vitals i turgents, com s’endevinava sota la faldilla gris i la brusa blava de mànigues bufades. El barret de palla, penjat a l’esquena, li esqueia molt bé. Portava els cabells lligats en una pinya de cap, que desfeta escamparia una cabellera negra, quasi com una nit sense lluna.

-Anem doncs cap a Cadaqués, que demà suarem la cansalada –l'home de la Magdalena, en Guillem Vila, era baix i ample. Tenia un coll gruixut que demostrava fortalesa. Sobre el cap rodó vermellós de faccions petites, portava una boina. Vestia pantalons de vellut apedaçats, portava armilla blava de traginer, una camisa blanca sense coll i barretina vermella d’Olot. Ell i la seva dona eren els masovers del Grauet, una casa que no donava per viure; per això al juny segaven i al setembre feien les veremes.

La colla enfila el camí de Cadaqués pel camí de cap Norfeu. L’olor dels pins i de la ginesta els acompanyava. El cant de les cigales els recordaven el sol càstig que els dificultava els moviments. Abans d’arribar al poble veieren una casa.

-Bona gent !– cridà en Ponç Aubert, mentre els gossos bordaven sense malícia al seu voltant. Va sortir en Joan Coma, el masover de la casa, alt, cara vermell, de cabell castany clar.

- Quant cobreu ? –digué, amb la mà a la butxaca.

-Vuit pessetes al dia els homes i sis la dona, més el menjar i el beure –va contestar en Ponç, mentre donava una mirada general a l’era; com volent dir ho pots pagar de sobres.

-Ja m’està bé. Us ajudarà el jovent de la casa i la meva dona. Ara us acompanyaré al graner, on dormireu bé.- Van seguir-lo. Els obrí la porta i els va ensenyar les flassades, on es van ajeure per descansar de la caminada.

-Demà quan acabi aniré al mar nedar –va dir en Ponç: – tot el dia el veurem es just, doncs, que ens n’aprofitem.
-Si puc t’hi acompanyaré. Anirà bé per refrescar-se –se’l va mirar en Ramon.

La Magdalena es va deslligar la pinya i va fer boleiar la cabellera negra. Després es va descordar la brusa i es va estirar al costat del seu home. Mentre s’ajeia va adonar-se que els ulls d’en Ramon l’observaven àvids.
Ella tornà l’esguard. De l’encreuament en sortiren espurnes de desig.

-És una gran dona, però val més que l’oblidis –va avisar, en Ponç -. En Guillem és un home gelós i de molta mala bava. Sap que disposa d’una femella que no està en proporció amb ell i està disposat a defensar-la amb ganivet. És un element perillós d’aquells que insisteixen fins que aconsegueixen el que volen. Se la va endur amb catorze anys; una nena. Ell ja en tenia trenta de fets. Ningú sap com s’ho va fer per convèncer-la, però va ser per insistència, com la serp fa caure l’ocell. Després una casa de mort i gana i els fills que, ara, els guarda la cunyada, la qual es fa córrer que també passa pel gall de la casa. Per la finestra es veia brillar la lluna i se sentia una tórtora boscana que murmurava.

-Dormi’m que la palla va cara –va dir en Ramon.

El cant del gall va despertar-los. Al cap de poc l’aire fresc del matí els omplia els pulmons. Homes i dones ajupits avançaven entre les fileres de ceps i n’arrancaven el fruit grana. Darrere els homes més forts s’alternaven a traslladar per un camí esquerp i els cups plens de raïms que buidaven dins el carro del masover.

Van dinar a l’ombra d’un tamariu , suspès sobre un marge que feia de terrassa a la cala de Jòncols. Envoltats de la bellesa callada de la corba que feia el mar - en contrast amb una costa encara difosa per la calitja - i voltats d’ olor a menta florida, menjaren sopa d’all, ous i rostes de cansalada, un tupí de vi i aigua fresca. La suor els havia amarat les camises i aixecaven els càntirs de terrissa, traguejant fins ennogar-se. La suor i l’aigua delataven les formes de la Magdalena i de les noies de la casa. En Ramon no podia treure l’esguard de les formes sinuoses de la Magdalena, que es movia amb ple coneixement del desig que provocava.

-Està casada. No te la miris tant home que no la tastaràs –digué, allargant les síl·labes amb una suavitat amenaçadora, en Guillem.- Ja n’hi ha de solteres–. En Guillem es va mirar les dues noies de la casa, que devien tenir poc més de catorze anys. Les paraules d’en Guillem trencaren la passió que surava en l’aire i de la qual per una mena de telepatia tots els comensals n’eren conscients. En Ramon va fer com el que no sent res, va baixar els ulls i dirigí l’esguard envers la immensitat blava.

Al capvespre al plegar la suor els feia bromera.

-Anem cap al mar i demà nous –va dir en Ponç –. Vens tu Guillem ?
-No –contestà-, em rentaré al rec que és més proper.

Els dos homes es van despullar i es van endinsar a l’aigua fins que van notar-la al coll. Sentien com les onades els portaven salabror a la boca i els acaronaven els cossos cansats. Després es van assecar sobre la sorra, de panxa enlaire coberts per la nit estelada de l’Empordà. En el negre pur guspirejaven els estels que van de la nebulosa d’Orió fins a Andròmeda

-Has vist la Magdalena, amarada de suor –va dir amb veu ronca en Ramon.
-T’he avisat que no t’hi fixis. No vull problemes en una colla tant petita –contestà en Ponç-; només som una colla d’ajut a les masies petites i si agafem mala fama acabarem la feina; ningú ens voldrà.

-Calla que escolto passes –murmurà, en Ramon.

Les passes es van aturar i es va sentir l’aigua xipollejar. La Magdalena es descalçà arran de l’arena molla. Tenia els muscles nus i la faldilla aixecada per sobre el genoll. La brisa li arrapava la tela als malucs i concretava la cintura estreta i flexible. Els dos homes van contemplar-la, com felins en zel. Poc a poc, es deslligà el cordó que aguantava els pits dins la brusa. Els mugrons quedaren fermes apuntant la lluna en quart creixent que donava una petita llum a la pell blanca i a la carn tendra. El color dels pits contrastava amb l’altre pell ennegrida pel treball a l’aire lliure, cosa que accentuava la sensació de suavitat que percebien els admiradors . La mà de la dona va descordar el botó de la faldilla. Els dos homes quedaren sense aire als pulmons quan veieren les extremitats dures, rodones i endevinaren ombres. La lluna feia brillar la pell blanca dels malucs arrodonits només amb la perfecció que pot donar la natura. La dona s’ajocà per rentar-se les intimitats sense que només es sentís el xipolleig que ella feia en l’aigua. Tots seguit es fica dreta amb la barbeta aixecada i avançà el cos nu poc a poc aigua endins, com una Afrodita. Els dos homes observaren en una quietud excitada com la figura de la dona es retallava en la nit estelada, fins endinsar-se lentament en les ones de maragda que li llepaven el cos. La dona s’enfonsà dins la mar. El cel s’omplí d’estels fugaços, a la llunyania se sentien els crits de les gavines.
Al cap d’una estona, el cap de la dona sorgí de l’aigua. S’aixecà, es nuà la cabellera per escórrer l’aigua i caminà per la sorra fins al lloc on havia deixat la roba. Va recollir la roba, va vestir-se i se’n va anar envers el camí de les bardisses.

Els dos homes van tornar en silenci a la masia. Es van asseure al costat del carro curull de raïm. No deien res miraven com la Via Làctia embolcallava el món.

-És marinada –va dir en Ramon

-Heu vist la dona ? –va aparèixer en Guillem, seriós, preocupat.
La tènue claror de la lluna va enllumenar la figura femenina que venia dels xiprers, caminava peresosament, movent els malucs. Entrà a l’era, la marinada li arrapava el vestit al seu cos de pecat : era la imatge de la luxúria, de la lascívia, l’eterna imatge femenina i mediterrània.

En Guillem va olorar que l’acre olor dels suor havia desaparegut dels cossos que tenia al davant, sentí l’olor a salobre. Veié la mirada que els dos homes asseguts dirigien a la femella.

-Per això heu anat a la platja per veure-la despullada –feu una ganyota.- Ho pagareu.

-Res d’això, res d’això! tu t’ho fas i ho desfàs tot –Li va cridar en Ponç-. No va tenir temps de dir res més: el fort cop a la cara el va empènyer contra el sòl polsegós. En Ramon es va aixecar per intentar marxar. L’acer va brillar a la nit. La Magdalena va córrer cap a ells xisclant espaordida. Sorprenentment en Ramon es va girar i va colpejar l’estómac d’en Guillem, un cop i un altre. En Guillem va caure d’esquenes amb els braços oberts. El ganivet li va caure. Va sentir un dolor immens, una fredor que el travessava; que el matava. El masover s’havia deixat el cava fems, estirat ran del carro, apuntant a la nit. Les quatre pues van entrar-li per l’esquena . Li travessaren el cor. En Guillem era mort: els cops d’en Ramon l’havien fet caure sense voler sobre les pues d’acer. Un petit regalim de sang li baixava per la camisa.

-El soterrarem fora de l’era al costat de la pineda. Direm que se n’ha anat i farem com si res –va dir en Ponç, si no ens acusaran d’assassinat.
Entre tots tres el van traginar fins al costat d’un pi. Allí van soterrar-lo. L’endemà la verema va continuar. A la nit en Ramon es va apropar a la Magdalena fins trobar els seus llavis carnuts, saborosos i plens de luxúria. Després s’aixecaren en silenci per no despertar els veremadors. Caminaren fins al final de l’era, on hi havia el carro curull de raïm. Sobre un matalàs de fulles seques i de palla, feren l’amor ferotgement, arrancant-se la roba a grapades; mossegant-se els llavis fins a sentir la salabror de la sang per no cridar.

El masover es malfià d’una desaparició tant sobtada. El que el va sobresaltar més va ser una taca de sang al costat del carro. Quan va veure l’ombra malva al costat del pi, alguna cosa el féu sospitar. En apropar-s’hi i veure el terra regirat decidí donar-ne part. La Guàrdia Civil de Cadaqués trobà el cos d’en Guillem i el va traslladar a Figueres per l’autòpsia. La Magdalena, en Ramon i en Ponç foren detinguts i processats per homicidi. En Ramon fou condemnat a deu anys de treballs forçats al penal de Ceuta, la Magdalena i en Ponç foren absolts, perquè en Ramon reconegué que l’empenta fatal l’havia donada ell. En Ponç tornà a Sant Joan les Fonts, on no volgué mai més cap dona a la verema. La Magdalena marxà del Grauet amb la seva germana. Al cap d’un temps les dues germanes marxaren sense que se’n sabés res més.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Valeri Coromí

Xavier Valeri Coromí

33 Relats

5 Comentaris

1053 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.