La Dona del Call.

Ho recordo bé, malgrat els anys i la distància. He perdut la vista, i quasi no em puc moure des d'aquesta cadira de ferro i cantells com agulles. Les meves mans estan anestesiades, i menjar em suposa un esforç que no sé ben bé si serveix per res. O potser si. D'aquesta manera puc redescobrir la meva vida, fer-ne un repàs exhaustiu. Ben mirat, ho necessito, perquè després d'haver-ho fet tot, en aquesta vida, l'últim que em resta és tornar enrere per veure si em queda quelcom per redimir.Veig que ningú m'ha robat els records, ni tan sols els que em van deixar assegut aquí per sempre. No me'ls han pogut prendre, perquè el silenci és impenetrable, és l'únic que ningú ens pot arrabassar.
I si, t'ho torno a dir, ho recordo bé. Jo era molt més jove que ara, d'això ja fa molts anys, però et prometo que no hi ha hagut nit que no hagi somniat aquell veu i aquella imatge fugaç com un llamp. Ben mirat, perquè hauria hagut de voler oblidar-la? L'oblit és una utopia. No es pot oblidar. És impossible.
Feia una setmana que l'avi s'havia mort i la família vivíem amb angoixa perquè rebuscant entre els seus arxius havíem descobert coses que no ens van agradar gens, secrets que ell no ens havia volgut explicar mai.
Aquella nit de primavera, com feia sempre, havia pres la jaqueta i havia anat a passejar per la Força Vella. Girona com a ciutat de nit, havia mort pel jovent, però per a ànimes solitàries era un lloc perfecte per viure la sensació de llibertat que dóna tenir els carrers per tu sol.
Em vaig posar a parlar amb l'avi i a demanar-li explicacions de tot plegat. Recordo que em mirava amb ulls de por, aquells ulls que quan ell era viu no aconseguia comprendre. Jo estava indignat, mentre caminava gesticulava nerviós, com si el tingués al davant i li deia que el fet d'amagar-nos tantes coses era imperdonable.
Passada la plaça de la catedral, vaig prendre el Carrer de la Força just quan la discussió o, més ben dit, el meu monòleg estaven pujant de to i ell em va dir prou. Em vaig quedar callat i de cop la seva imatge es va començar a allunyar de dins meu. Un gran silenci s'apoderà de tot. La brisa lliscava al meu voltant suaument avall del carrer, freda, quasi imperceptible i els estels, tímids, brillaven sobre meu. El meu pas sonava mecànic i lleu sobre les llambordes gastades. Una llàgrima començà a lliscar plena de pau per la meva galta, freda, com una carícia, quan vaig arribar a l'alçada del carrer del Call. No sé què té aquest carrer que sempre et convida a entrar-hi. M'hi vaig endinsar i em vaig asseure dins la foscor que l'omplia. Vaig treure la llibreta i vaig començar a llegir en la pwnombra. Però de sobte la meva lectura es va interrompre. Vaig parar la meva orella. A la dreta, escales amunt se sentia una veu llunyana, quasi imperceptible. Vaig aguditzar més la meva oïda. Si, era una veu, però sonava com un lament, com un plany. A voltes deixava de murmurar coses i semblava que plorés, profunda i tristíssima. Em vaig aixecar i em vaig dirigir cap al lloc d'on venia. Semblava una criatura o no, més aviat una dona. Si, una dona. Algú estava plorant allà dalt? De fet no m'havia d'estranyar gaire, així com jo havia sortit aquella nit a discutir-me amb el meu avi, algú altre havia preferit anar a plorar per desfogar les seves penes entre l'antigor d'aquelles pedres. Vaig dubtar. Qui era jo per anar a molestar la intimitat d'aquella persona? Ja estava a punt de girar cua quan, al capdamunt del carrer estret, una dona m'estava mirant. Em vaig quedar aturat mirant-la fixament i ella, de sobte, va fer un pas cap a la dreta i va desaparèixer darrera la cantonada. Podria haver girat cua i no donar-hi més importància, però hi havia quelcom que no quadrava en aquella escena. Vaig tornar a sentir els laments i aquella veu murmurant. A voltes sonava com el borbolleig d'una font dins un bosc de faigs, d'altres com les fulles dels oms mogudes pel vent a principis de Novembre. D'una correguda vaig pujar les escales i vaig girar a la dreta. Altra vegada estava allí, al fons del carrer que se'm presentava al davant, mirant-me fixament. Després tornà a desaparèixer i es tornaren a sentir els planys. Qui era, aquella noia? Vaig toranr a córrer cap allà on l'havia vista i la vaig cridar.
- Qui ets? perquè plores? Deixa'm ajudar-te!
Però només se sentien els planys.
Ja no la vaig tornar a veure més. Una forta ventada freda em va recórrer els ossos i aquella veu s'apagà.
Un calfred de por em va recórrer l'espinada. I llavors hi vaig caure. Una vegada m'havien explicat que a finals del segle XIV una matança perpetrada pels cristians havia acabat amb la darrera comunitat jueva a la ciutat i que algunes nits de l'any la veu d'una dona se sentia dins d'aquells carrers foscos, entre les parets, dins dels arbres. Era possible que aquella nit la meva tristesa m'hagués permès veure-la?
Era bellíssima, amb els cabells foscos com l'estalzí, la pell bruna com el bronze novell. I del fang del seu cos en penjaven robes llargues i de colors apagats, com els de les parets de pedra.