La dona del calendari

La dona del calendari, en contra del que es podria esperar va vestida. Proliferen ara aquests almanacs confegits amb les més diverses finalitats en els que éssers anònims dels dos sexes ensenyen part de les seves anatomies, un pèl menys (mai més ben dit) que les professionals del desig, aquelles dones que són tan perfectes que no existeixen, com va dir Woody Allen i que pul.lulen en cabines de camions i en tallers de reparació d'automòbils. No, aquesta dona va vestida amb un jersei de coll alt suficientment gruixut com per no despertar cap mena de concupiscència. Completen el seu atuell uns pantalons de cotó, uns guants i uns mitjons blancs enfundats en unes típiques "xiruques".
La dona del calendari està asseguda en el que sembla un embarcador. Situada de costat contempla el paisatge: El que podria ésser fàcilment un llac o un estany amb unes muntanyes al fons i un cel ennuvolat amb desig de tempesta. Aquí es podria un plantejar el dilema de si està mirant realment o bé només està badant, absorta en els seus pensaments. La imatge juga clarament amb aquestes dues possiblitats: La fixació dels sentits o la dispersió de la ment. La fotografia es completa amb la marca de la gran empresa que ha editat el calendari i l'eslògan actual de la corporació. Existeix una gran contrasentit entre el lema de la companyia clarament engrescador i la profunda sensació de serenor que es desprèn de la fotografia. Per si fos poc l'aigua de l'estany està una mica moguda, sens dubte empesa pel vent de la tempesta que s'adivina propera. Aquest xipolleig constant em fa pensar inevitablement en la novel.la de Carmen Kurtz "Dormen sota l'aigua" que parla de totes aquelles emocions i sentiments que no arribem a manifestar i que romanen en les profunditats abisals de la ment, com peixos monstruosos enemics de la llum.
La dona del calendari ha retingut el temps en un instant, en el clic d'una càmera que ha parat per un moment aquesta bogeria en mig de la qual sobrevivim. No n'és conscient però ara realment està VIVINT, així amb majúscules. Per sota seu passen els dies, les setmanes i els mesos i ella impertèrrita continua albirant el paisatge, escolant-se el temps darrere els núvols, segura de que al menys durant una estona ha copsat el sentit de la existència.