La dent

Un relat de: Mena Guiga
En Biel va trobar en Zacarías per casualitat, al gimnàs, fent màquines. Era tot un tiarro, fibrat i ample, amb la pell bruna i aquella cara de latin lover que segur que ja havia usat per a lligar amb mil titis.
Com que en Zacaries no el va reconèixer no el va saludar. En Biel sí que havia canviat molt: ja no era aquell nen esquifit i tímid, s'havia enfortit fent natació i arts marcials i els cabells no els duia tallats arran com en els dies d'escola -ja feia cap a vint anys- sinó que era tot un rastero.

Aquella nit en Biel hi va pensar més, en en Zacarías. Quan feien tercer de primària havien esdevinguts amics una temporada. De fet, ara que ho veia des de lluny, per part d'ell, en el fons havia estat per protegir-se: aquell bestiota li feia coces a la motxilla i l'hi havia deixat ben malmesa, li demanava sovint material que no li tornava i a vegades li feia la trabanqueta a la fila. Quan va dir-li si volia jugar al seu equip, a l'hora del pati, en Biel no s'ho podia creure.

A partir d'aleshores en Zacarías sovintejava la casa d'en Biel i feien els deures junts i si volia tafanejar l'habitacle, l'altre no hi posava impediment. La mare d'en Biel va troba a faltar diners del moneder uns quants cops.

En Zacaríes berenava com si fos quatre i sempre en demanava més.

Feien els treballs junts i en Zacarías va pujar de nota.

El curs s'acabava i un dia, de cop, el nen robust no va voler que l'altre, que es desvivia per tenir-lo content, anés amb ell sortint d'escola. El foragitava amb insults i àdhuc li va llençar uns cagarros de gos. I així s'hi va estar uns dies.
Fins que un fatídic dimecres en Zacaríes va fer per llençar-li una pedra, tot perseguint-lo. En Biel en va tenir prou. D'una revolada en va agafar una, també, i li va tirar, per defensar-se


Quan van tocar el timbre i la mare d'en Biel va obrir, el germà gran d'en Zacarías se la mirava amb aspecte amenaçador. El seu germà mostrava una dent de les noves, de la mandíbula superior, partida i tota la zona inflada i sagnant. Exigien danys i perjudicis.

Finalment, només va ser una reconstrució a cal dentista. Però els pares d'en Biel no van pagar, perquè tenien constància del mal psicològic que l'altre havia causat al seu fill.

En Biel, a l'entrar a la classe, l'endemà, va ser ovacionat. Fins i tot la directora li va picar l'ullet. A vegades va bé que algú doni lliçons a algú.

Comentaris

  • Interesant[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 07-10-2013 | Valoració: 10

    Una aventura al voltant de l'amistat i també de la...... autonomía. Valor molt i molt de tot. Enhorabona !!!

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434477 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com