La cullera de la bruixa

Anant amb bicicleta va observar una mena de minsa lluentor, just on s'iniciava el camí d'asfalt que, sortosament per a la vida natural, es deteriorava mercès a l'inclement pas del temps i a la crisi que no permetia que l'ajuntament el fes arranjar. Era tan sols un puntet centellejant allà on acabava un bosquet intricat, d'arbres baixos que, per ser alts, haurien hagut de passar per mutiladores consecutives podes.Va passar pel costat de la cosa, de l'objecte: una cullera de postre sense curvatura al mànec. La part principal, la còncava, també quasi aplanada, poc sòlid o líquid admetria. Allisat com quasi un paper, el cobert, mig cobert de fulles rebregades (així es protegien els records), vés a saber qui l'hauria perdut o llençat, a qui hauria pertangut (o pertanyia).

Un cert vent, mentre la dona rumiava, enretirà les fulles, en va arrossegar algunes de retorn al bosc, algunes cap al mig del camí (on els vehicles no serien pietosos, com bé avisava l'esperit d'una llebre traspassada per un fatal impacte feia pocs dies). En copsar el moviment sobtat d'aire, la dona de la bicicleta decidí prou d'aturada. Aquella cullera, cullereta, no valia res, es veia que no era de plata. I doncs, per què interessar-se'n? Va fer girar el coll fent cercles el més generosos possibles per desviar el pensament i reprendre el trajecte. I sí, pedalà, pedalà, distanciant-se'n.

Uns quants dies seguits repetí, no obstant, ruta i horari.

El cobert es mantenia incòlume allà on les fulles l'havien tres-quarts-amagat. Cada vegada tenia, a més, a prop algun element vegetal efímer. La dona s'adonà, de cop, que es tractaven de...composicions poètiques. Es feien soles? El titil·lar de la cullera atreia, demanava admiració del conjunt creatiu. La dona, finalment, va decidir agafar-la, un dia que plovinejava. El contrast de grisos -el celestial, el del camí i el de la cullera- l'entristí. Ni un bri de resplendor i... la cullera estava sola. S'ajupí per collir-la. S'agenollà per observar-la detingudament, un cop més.

-No té res d'especial. Gastada, fins i tot, sembles.

Va notar uns copets a la coroneta. No eren tous, però no feien mal. Seria una calamarsa suau contra el seu cervell? Estirà el coll, mirà amunt, indignada.

-És cosa meva, com pensi, com estigui!

-Una forquilla?!

Aquell cobert que s'endevinava familiar de la cullera, es gronxava levitant com una ploma.

-No pot ser, una forquilla voladora! Aquesta cullera, això vol?

El fantasma de la llebre rigué sense ser percebuda per la dona que es fregava els ulls, incrèdula.

-Que no aparegui el ganivet, ara...-s'angoixà.

La llebre sabia que amb al ganivet havia estat tallada la branca fina finíssima a la qual va ser lligat el mànec de la forquilla. Tampoc tenia la vista com per a tirar-hi coets, la dona. Abstreta amb tot plegat, no es va adonar que li prenien la bicicleta.

La forquilla va lliscar pel terra, com atreta per un imant. Va fer un salt, va quedar suspesa en l'aire novament, just davant el front de la dona, cap on va anar empesa i s'hi va clavar una mica, per marcar tres puntets indolorosament, però que es mantindrien. La cullera, que es mostrava amb la part còncava ocupada per semblava-aigua, va tombar-se, difícil, plana pràcticament com era, va vessar-lo: va vessar un oblit, el que les fulles dels caducifolis no volien.

Despertà en un altre tram del sender. Denunciar a la policia la pèrdua del velocípede ni li passà pel cap. S'havia esborrat, no comptava amb aquella possessió.

Mentrestant, una bruixa parava forquilla, cullera i ganivet sobre una catifa de fulles-del-record que cruixien cançonetes que la feien estar viva en el bosquet que la llebre emparava parant orelles i etèriament alegre, voltant amb la bicicleta presa sense presses -i amb amor- rodejant troncs, marejant-se, en aquell món de la bruixa on, de tant en tant, incorporar elements que esdevenien impensablement indispensables era tan important com les espores. aquell to safrà!, de les belles i (re)cargolades falgueres que humitejaven l'espai.