LA CARME PER CASA

El matí d’estiu omplia la casa d’una llum daurada i càlida, amb la brisa entrant suaument per les finestres obertes. La Carme es movia per la cuina amb un davantal prim lligat a la cintura, sota el qual només duia una samarreta de tirants fina, gairebé transparent per la suor de la calor, i unes calcetes còmodes. Els cabells grisos, recollits en un monyo, deixaven el coll al descobert, on una goteta de suor li lliscava lentament cap a l’escot. L’Enric havia sortit a fer encàrrecs —pa de la fleca, una ampolla de vi blanc per al dinar, fruita fresca del mercat— i la casa estava en silenci, només trencat pel cant d’un ocell al balcó i el frec rítmic de l’escombra contra el terra.
Per fer més lleu la feina, la Carme va agafar la tauleta i va posar una llista de YouTube que li agradava: “A Sax Tribute to Frank Sinatra” de Dr. SaxLove, amb versions instrumentals al saxòfon de clàssics com “I’ve Got You Under My Skin”. Les notes càlides i vellutades del saxòfon van omplir l’aire, suaus, però amb una intensitat que semblava acariciar l’ambient. A la pantalla, uns visuals calidoscòpics discrets mostraven colors vius —blaus, vermells, daurats— girant en cercles fluids. No hi va parar gaire atenció, però l’efecte era com una brisa addicional, envoltant i suggeridora.
Mentre escombrava la cuina, el ritme lent de “The Way You Look Tonight” semblava guiar els seus moviments, com si dansés amb l’escombra. La samarreta se li enganxava a la pell per la calor, i el davantal fregava suaument els malucs, recordant-li la suavitat d’una carícia. Va pensar en l’Enric, en com la mirava quan entrava per la porta, amb aquells ulls que encara la feien sentir com als primers dies. El record de les seves mans fortes, agafant-la per la cintura, li va provocar un formigueig al ventre. Va somriure, sacsejant el cap. “Carme, què et passa avui?”, va murmurar per a si mateixa, però la música, amb aquelles notes llargues del saxòfon, li estava despertant una escalfor que no era només de l’estiu.
Va passar a fregar els plats, amb l’aigua tèbia lliscant-li pels dits. La melodia va canviar a “I’ve Got You Under My Skin”, i el saxòfon va desplegar un ritme que li ressonava al pit, com si li parlés directament al cos. Va tancar els ulls un moment, imaginant l’Enric entrant, deixant les bosses al taulell i acostant-se per darrere, amb aquella manera seva de prémer-se contra ella sense dir res. La imatge li va accelerar el pols, i va notar com el desig li creixia, barrejat amb la calor que li escalfava la pell. La samarreta fina se li enganxava més, i el frec del davantal li despertava una sensació que la feia somriure, expectant.
Va continuar endreçant, plegant una manteta al sofà i regant les plantes del balcó. El sol li acariciava els braços, i la brisa li aixecava lleugerament la samarreta, refrescant-la però alhora accentuant aquella sensació de lleugeresa i anhel. Cada cop que passava per davant de la tauleta, les notes del saxòfon li recordaven l’Enric —el seu somriure murri, la manera com li agafava la mà, la seva olor quan s’acostava. Va imaginar-lo tornant, amb els cabells una mica despentinats pel vent i aquella mirada que sempre la desarmava. El pensament li va fer venir ganes d’abraçar-lo, de sentir-lo a prop, de deixar que les mans d’ell li desfessin el nus del davantal i la portessin cap a un lloc on només existissin ells dos.
Estava netejant el taulell, amb els malucs movent-se lleugerament al ritme de “My Funny Valentine”, quan va sentir la clau al pany. El cor li va fer un salt. “Carme, ja soc aquí!”, va cridar l’Enric, amb aquella veu càlida que li omplia l’ànima. Va deixar el drap i va caminar cap a l’entrada, descalça, amb el davantal aletejant i la samarreta enganxada a la pell. L’Enric va aparèixer al llindar, amb una bossa de paper a la mà i un somriure que es va eixamplar en veure-la. “Quina calor, no?”, va dir, deixant les bosses al moble i mirant-la de dalt a baix, notant la roba lleugera i el rubor que li pujava a les galtes.
La Carme no va dir res. Va fer un pas endavant, amb el saxòfon sonant baixet al fons, i els seus ulls es van trobar. Va veure aquella espurna familiar en la mirada de l’Enric, la mateixa que l’havia fet enamorar tantes vegades. Va aixecar les mans i li va envoltar el coll, prement el cos contra el seu, sentint la seva escalfor a través de la roba fina. “T’he trobat a faltar”, va murmurar, amb una veu suau però carregada de desig. L’Enric, captant l’energia que vibrava en ella, li va posar les mans a la cintura, estrenyent-la suaument, i va somriure. “I jo a tu, Carme.”
El petó va arribar com una onada, lent però profund, amb el gust de l’estiu i la promesa d’alguna cosa més. La Carme va sentir com el desig que havia estat creixent mentre feinejava s’encenia del tot. “Deixa les bosses”, va xiuxiuejar, amb un somriure trapella, desfent-se el nus del davantal i deixant-lo caure a terra. L’Enric, sense perdre el contacte amb els seus ulls, va assentir, i junts van caminar cap al dormitori, amb la música del saxòfon i la calor de l’estiu com a còmplices d’aquell moment.