La cara oculta de lluna

Un relat de: nousica

Es deia LLuna. És un nom molt bonic, però no li havien posat per aquest motiu. La raó era que va néixer una nit de lluna plena. El cel lluïa un color atzabeja i la lluna destacava com si fos un fanal encarregat pels deus per il·luminar el nostre planeta. Des de l'habitació de l'hospital es veia el mar i la lluna s'hi reflectia tot donant-li un color platejat estampat d'infinitat de llampurnetes que feien pensar que un miler de fades estaven ballant una dansa nocturna deixant entreveure les seves varetes màgiques. Quin altre nom li podien posar doncs? Ho enteneu oi?


Feia calor, la Lluna estava a la platja estirada. El sol escalfava, però amb aquella escalforeta suau de principis d'estiu quan encara no ha decidit a deixar-se anar amb tota la força de que es capaç. La Lluna tenia els ulls tancats i rememorava els últims esdeveniments mentre unes llàgrimes queien com dos rajolins salats galtes a vall. Per què no li havia dit?... Per què no li havia demanat que es quedés? Per què no li havia dit que l'estimava?.... La desposta era senzilla, ella mai no gosava demanar, mai no gosava deixar anar les emocions, mai no gosava exterioritzar els seus sentiments i ell va marxar sense assabentar-se de res.

Va notar una presència. Quanta estona havia passat? Ves a saber! Una hora ? dues?
-Li passa alguna cosa?-va dir l'intrús
- No, no, i ara! M'ha entrat una mica de sorra- va contestar
- Està segura de que no necessita res?-insistir
-No, gràcies -contestà ella
-Bé doncs, adéu- s'acomiadà l'intrús.

Havia tornat a passar! El que més necessitava en aquells moments era poder parlar amb algú. Però com sempre, havia fet veure que no passava res. Era la història de la seva vida, sempre estava tot bé, o sigui que ningú no la coneixia de debò,…potser… ni ella mateixa.

Encara va estar una estona més abans de tornar cap a casa.. Allí tot seguia igual. Sembla mentida que les coses que ens acompanyen des de fa molt tems romanen impassibles mentre la nostra vida ha quedat absolutament destrossada.

Estirada al sofà com un llangardaix es va fer la reflexió de rigor : bé, és igual, demà tot continuarà com si res. Però no, la vida no continua com si res. Cada vegada que passa alguna cosa els colors de les coses de cada dia intenten recol·locar-se per restaurar l'equilibri i harmonitzar-se per conformar un quadre nou i un dia que estava esgotada per la feina va decidir anar a donar un tomet pel passeig marítim. Mirava el cel buscant la seva homòloga, però no hi era... És clar que hi era! , però no la podia veure perquè el sol il·luminava l'altra cara, la que no veiem, la cara oculta, que es diu. Tot d'una la Lluna es va adonar que ella al igual que la seva homòloga també tenia una cara oculta, aquella que sempre havia intentat protegir, per si de cas.



Comentaris

  • Un conte perfecte.[Ofensiu]
    Eva Fabrés | 29-01-2009 | Valoració: 10

    Es un conte moolt bonic!!
    snif snif

  • Preciós i profund[Ofensiu]
    blaiv74 | 19-10-2007 | Valoració: 10

    Molt bonic el teu relat. Sobretot el principi. M'hagués agradat que fos una mica més llarg i de pas un final feliç. Però entenc que això potser li hagués tret força el punt de refrexió que li vols donar. De totes maneres quan una cosa se't fa curta és perquè realment és bona.
    Felicitats!És molt bo.

  • M'agraden...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 01-02-2007 | Valoració: 10

    els relats que provoquen una reflexió inmediata un cop llegits, i aquest sens dubte n'és una mostra.
    Pensaments profunds que ajuden a tenir un coneixement més àmpli de nosaltres mateixos i de les nostres mancances.
    Felicitats i una abraçada

  • El que m'has demanat ;)[Ofensiu]
    Lilith | 01-02-2007

    Doncs tot un plaer, nousica, tots tenim el nostre ritme interior que ens guia a l'hora d'escriure un relat, no estic segura de que la següent sigui la millor millor manera de puntuar aquest fragment de text, però si que és aquesta la manera que jo l'hauria puntuat:

    "Estirada al sofà com un llangardaix es va fer la reflexió de rigor : bé, és igual, demà tot continuarà com si res. Però no, la vida no continua com si res. Cada vegada que passa alguna cosa, els colors de les coses de cada dia intenten recol·locar-se per restaurar l'equilibri i harmonitzar-se, per conformar un quadre nou. I un dia que estava esgotada per la feina, va decidir anar a donar un tomet pel passeig marítim, mirava el cel buscant la seva homòloga, però no hi era... És clar que hi era! , però no la podia veure perquè el sol il·luminava l'altra cara, la que no veiem, la cara oculta que es diu. Tot d'una la Lluna es va adonar que ella, al igual que la seva homòloga, també tenia una cara oculta, aquella que sempre havia intentat protegir, per si de cas."

  • Lilith | 29-01-2007

    Ja havia llegit el relat i en el seu moment ja m'havia agradat. Fas un bon retrat psicològic de la protagonista, deixant anar algunes espurnes d'afilada sensibilitat.
    Deixant de banda alguna tecla teclejada de manera errònia, el però més important que trobo al relat és la puntuació, sobretot en l'últim paràgraf, les frases són massa llargues al meu parer. Una abraçada.

  • hola![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 14-01-2007 | Valoració: 9

    Benvinguda a RC, perquè jo tampoc t'havia llegit mai, diria. I gràcies pel comentari. El teu relat està força bé, m'agrada la idea, alhora que animo la seva protagonista a no amagar-se sempre al seu costat ocult, a deixar-se veure una mica més (no molt, tenir cert misteri també és encisador, jeje). Com a petit apunt, compte amb alguna errada (com menjar-se alguna lletra) que es pot solventar si revises bé el text abans de publicar-ho.

    petons!

  • Cara i creu[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-12-2006 | Valoració: 10

    Un relat que destaca els contrastos: una i altra cara de la lluna del cel i del títol, una i altra cara de la Lluna protagonista, les paraules que pronunciem i els pensaments que ens criden per dins, allò que desitgem i allò que fem...

    Una frase a destacar: "Sembla mentida que les coses que ens acompanyen des de fa molt tems romanen impassibles mentre la nostra vida ha quedat absolutament destrossada." Sí, sembla un absurd esperar que en els objectes inerts es produeixin canvis, però també sembla de vegades difícil de creure que tota l'angoixa que generem, el sofriment que experimentem en situacions crítiques no influeixi sobre allò que ens envolta: bona observació la teva!

    Té, t'envio una abraçada de les que protegeixen al menys una estoneta, si te la poses ben posada, perquè és forta i càlida,
    Unaquimera

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: