Al·lgoria del Nadal

El fred de l'hivern ha penetrat fins l'últim racó de la ciutadella que protegeix el bé més preuat .

L'únic habitant, el vigilant del tresor, tremola de sentiments contraris i diferents i recorre en un moviment nou... o no... totes les alcoves, buscant aquell racó confortable que li doni l'escalfor o el ves a saber què buscat llargament dintre i fora del recinte.

Les onades que alienes a tot toquen a rebatre, fan trontollar la petita nau sola i abatuda i el vigilant del tresor en mig del seu desconcertant desconcert, llança el crit esfereïdor de totes les nits de qualsevol dia de cada mes , o de sempre. El crit retrona i es podria expandir a través de les consciencies i seguir lluny, molt lluny, fins a països desconeguts de cabells blaus i veus suaus i xiuxiuejants…

El fred de l'hivern ha penetrat fins a l'últim racó de la ciutadella fent que el ressò de la veu de l'únic habitant quedi glaçat abans de travessar les gruixudes muralles construïdes així precisament pera això, però elles, (les muralles), tenen una petita escletxa que deixa entreveure els camps groguencs i infinits que fan l'ulllet i conviden a la seva festa l'únic habitant. Potser ell, en un dels seus esbojarrats moviments, superant el "no sap què", descobreixi aquest picar d'ull que sense voler-ho ha provocat .