Cercador
La branca observadora
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En ser de nit, reposaven. Per més que si fos ventós inclogués moviment, es lliuraven a l'element aire sense esma: el brancatge fins i tot així reposava, la capçada entera...llevat d'una, d'aquella branca entossudida en mantenir-se quasi erecta, com un espàrrec orgullós, agitada per la curiositat de la vida poètica dels cels nocturns dels quals volia engolir-ne cada imatge amb la lluna protagonitzant-les gairebé totes.
Ignorava l'arbre que en breu seria serrat. La morera feia nosa. L'hortet que la circumdava també estava condemnat. Conformarien part de l'espai destinat a un macromercat ben ubicat prou a tocar de la carretera.
La branca no sabedora de la imminent desgràcia es delia pels cels, caramels que assaboria des de cada fulla, admirades i embadalides per l'espectacle canviant en hores de silenci, de serenitat, de lluminositat fosca.
La darrera nit empassà ànima endins la visió del satèl·lit quasi plenejant, formidable, semblava obrir-se camí entre descomunals moles de nuvolades, algunes d'aspecte rocós, d'altres llises i estirades formant ales gegantines planejant. L'astre, gens desastre, com si tingués destres tisores de sastre, tallava les formacions gasoses, gosava fer-ho, amb gràcia i elegància, l'estil selènic. S'esmunyia de bocasses dentades de monstres espectaculars; recorria serralades de crispetes ben inflades; es disfressava de píndola que s'endinsava gola avall i que no es desfaria; esdevenia nineta de clots d'ulls de sers inimaginables; penetrava vulves com fetes de volves de neu còsmica; escalava, travessava, creuava, apareixia, mig desapareixia, desapareixia...Inspirava pregonament des de cada cèl·lula, la branca de morera ardent, agraïda, somrient al diví regal.
Quan l'arbre va ser abatut, a la matinada, la lluna s'enllagrimà cràter a cràter i no marxà del sostre del món sense rebre l'esperit d'aquella branca especial que esdevingué eterna i espacial, abraçada al gruix del seu embruix.
Ignorava l'arbre que en breu seria serrat. La morera feia nosa. L'hortet que la circumdava també estava condemnat. Conformarien part de l'espai destinat a un macromercat ben ubicat prou a tocar de la carretera.
La branca no sabedora de la imminent desgràcia es delia pels cels, caramels que assaboria des de cada fulla, admirades i embadalides per l'espectacle canviant en hores de silenci, de serenitat, de lluminositat fosca.
La darrera nit empassà ànima endins la visió del satèl·lit quasi plenejant, formidable, semblava obrir-se camí entre descomunals moles de nuvolades, algunes d'aspecte rocós, d'altres llises i estirades formant ales gegantines planejant. L'astre, gens desastre, com si tingués destres tisores de sastre, tallava les formacions gasoses, gosava fer-ho, amb gràcia i elegància, l'estil selènic. S'esmunyia de bocasses dentades de monstres espectaculars; recorria serralades de crispetes ben inflades; es disfressava de píndola que s'endinsava gola avall i que no es desfaria; esdevenia nineta de clots d'ulls de sers inimaginables; penetrava vulves com fetes de volves de neu còsmica; escalava, travessava, creuava, apareixia, mig desapareixia, desapareixia...Inspirava pregonament des de cada cèl·lula, la branca de morera ardent, agraïda, somrient al diví regal.
Quan l'arbre va ser abatut, a la matinada, la lluna s'enllagrimà cràter a cràter i no marxà del sostre del món sense rebre l'esperit d'aquella branca especial que esdevingué eterna i espacial, abraçada al gruix del seu embruix.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435778 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com