LA BORLA

A banda i banda de la carretera comarcal i ben arrenglerats, un seguit de plataners frondosos, marquen el camí a un seguici de cotxes; en destaca un d’esportiu i al final un parell de furgonetes.
El recorregut sota la frondositat dels arbres i els vorals entapissats de roselles, és molt agradable. Els conductors s’ho prenen amb calma, gaudeixen del paisatge. Ben mirat, potser no tots, l’esportiu que anava el darrer, els avança; s’ha situat en primer lloc i, més encara, en una de les poques corbes que han trobat, s’ha fet fonedís. La resta de la comitiva, possiblement, hagi fet algun comentari. Van al mateix lloc, i no hi ha pressa, estan convidats al mateix casament.
Arriben davant d’una gran porta de ferro, oberta de bat a bat i penetren a l’interior. Els acull un jardí profusament il·luminat, tot i ser de dia. S’aturen al peu de les escales, i abans de baixar dels cotxes, donen un cop d’ull. Hi ha d’altres vehicles aparcats, però, no, l’esportiu que els havia avançat. Molt rar!
Deixen els seus i pugen fins la magnífica portalada. Entren decidits, com si la gran mansió, d’estil anglès, no els impressionés. Un cop dins, cadascú sap on dirigir-se; els nois de les furgonetes els hi pugen les maletes i “sombrereres”, al pis de dalt. Els convidats, els que anaven en els cotxes que s’han vist pel camí i han entrat, es distribueixen per les diferents estances abans d’anar darrera l’equipatge.
La Biblioteca, impressionant; les finestres cobertes amb cortinatges de vellut, inclosa la cinta lateral que penja de la barra i acaba amb la típica borla, que s’usa per fer sonar la campaneta que avisa el servei. La proven i funciona. Al costat la llar de foc encesa, amb diversos objectes de valor damunt la lleixa.
El saló, magnífic; l’aranya brillant pendent del sostre, els cortinatges com els altres i, tanmateix, la llar de foc flamejant i espurnejant, gràcies als tècnics d’efectes especials; què fóra el cinema sense ells! Llamps i trons, i pluja i vent, i sang i flors. Per cert, amb les flors, potser, s’han passat, n’hi ha una munió! Fan goig, però; ni trons, ni pluja, ni sang, no els hi cal avui.
Inicien l’ascens al pis de dalt; els més propers a la porta, han sentit la frenada i, just després, entra l’Àlvar, el boig de l’esportiu, i la Laura, una de la colla que viatjava amb ell. La Magda, perspicaç observa quelcom de diferent en el seu posat i pentinat, escabellat, i arrufa el nas.
Avui l’assaig general el fan com cal, amb el vestuari pertinent; és habitual d’abans de l’estrena. L’Àlvar sempre ho vol així, ell és qui mana. Tanta pressa que tenia i ha arribat tard, amb què s’haurà entretingut, es pregunta la Magda, mentre puja a canviar-se de roba.
Al pis de dalt tots estan atrafegats. Pendents dels darrers tocs de maquillatge, els uns, d’altres de la sastressa. Tot queda interromput. Sona la campaneta i baixen a córrer cuita. Algú gemega a la biblioteca! Hi arriben precipitadament. Tot just al llindar de la porta s’aturen en sec. L’espectacle és de pel·lícula. La sang, de debò, raja del cap de l’Àlvar, estabornit, amb els pantalons abaixats; mentre, la Laura, arrambada contra la paret i les faldilles enlaire, s’agafa a la bola amb una mà i a l’altra hi té la figura de bronze amb què ha abatut l’Àlvar. L’assetjament és evident.
No hi ha baixada de teló. Ni aplaudiments. Ni assaig general, d’una festa de casament on els convidats, elegantment vestits, anaven a passar-s’ho la mar de bé.
Els actors, estan avesats a improvisar. A les verdes i a les madures.
Qui substituirà l’Àlvar? I a la Laura?