La Besàvia

Tot i que han passat molts anys des que ens vas deixar, cada vegada et recordo més. Et veig asseguda a la teva butaca amb una manteta que et cobria les cames amb les mans amagades a sota que, quan ja les tenies calentes, treies i deixaves una sobre l’altra. Aleshores es veien les venes, sobresortides de la pell gairebé transparent, que recorrien el dors de les mans com si fossin rius amb els seus afluents. Recordo perfectament la teva petita cara i la boca endinsada (mai havies portat dentadura postissa). Els anys havien enfortit les teves genives; és per això que menjaves pràcticament de tot, movent el mos d'un lloc a l'altre de la boca fins que aconseguies empassar-lo. Els cabells, escassos, blancs tirant a groguencs pel suc de llimona que t'hi posaves, recollits en un monyo baix rodó. Els teus ulls petits, rodons, negres com la nit de lluna nova, feien mirada barreja de malenconia, innocència, curiositat i amor, tot a l'hora. No hi havia galtes, s'havien enfonsat, fent un niu d'arrugues, deixant veure el teu nas com un enorme cim vertical; de fet era l'única cosa del teu cos que no havia deixat de créixer en els teus cent anys de vida.


Recordo perfectament els teus sospirs, sospirs que estic segura que anaven dirigits a aquell marit que va morir deixant-te vídua, indefensa, jove i amb tres filles a principis del segle XX. Una viudetat que portaves sempre al teu cor i a la teva vestimenta, ja que des de llavors només vas vestir de negre de cap a peus. Ni tan sols a ple estiu deixaves de posar-te les mitges negres i espesses per tal de no deixar veure les teves cames, esquifides i blanques com la llet.

Recordo quan va arribar a casa la primera televisió. Pensaves que els veïns tenien la finestra oberta. Després de les notícies apagàvem la tele i ens deies que quina vergonya, que havíem tancat la finestra i havíem deixat la veïna amb la paraula a la boca. Crec que més tard ja sabies que no eren veïns, però, com que sempre rèiem, ho tornaves a repetir.

Tu, la més gran de casa, i jo, la més petita, hem gaudit de moltes estones de companyia, gairebé sempre en silenci; tu amb els teus sospirs, jo amb els meus jocs i els meus estudis. Però de vegades xerraves. Explicaves coses que jo no entenia molt bé, però ara, amb el pas del temps, soc capaç de construir una història, la teva. M'explicaves que, com que vivies a prop del port, veies arribar els vaixells carregats de soldats que venien de Cuba. Em parlaves sovint del teu germà, el que va desaparèixer a la Guerra Civil Espanyola. També em deies el neguit que passaves quan escoltaves els avions; sabies que venien carregats de bombes. Però el més bonic era quan em parlaves del meu besavi. Tot i que havien passat molts anys, encara vivies una història d'amor amb ell.

Allà, a la vida paral·lela de la foscor, en la gran immensitat del silenci i en la pau de la mort, de ben segur que esteu reunida la família. Ha estat una gran sort haver-te conegut i compartir amb tu aquells bons moments de la meva infantesa.