Jardins de Santa Clotilde

Em dic Ona, i visc al mar. Sovint visito les platges. Des de casa meva, el Mediterrani, puc gaudir de tot allò que passa terra endins. Us explico la història dels jardins de Santa Clotilde, a Lloret.

Des de la meva privilegiada posició, i entre embats a la platja de Fenals, a començaments del segle passat, veia el metge Raül Roviralta parlant i passejant cofoi per la zona de la Boadella. Havia comprat les set vinyes i les estava transformant en un peculiar jardí de camins i escales.
Més endavant, un munt de jardiners (fins a catorze, n'havia arribat a comptar) plantaven pins, xiprers, àlbers i til·lers. De vegades veia l'arquitecte Rubió i Tudurí parlant amb els jardins.


Només jo he tingut el privilegi de presenciar en Raül i la seva estimada Clotilde rondant per aquells indrets com dues criatures. Després seien en qualsevol dels bancs que havien disposat en cada esplanada, es petonejaven i xerraven llargament. Llàstima que la remor de les meves companyes no em deixava sentir el que deien, però m'ho imaginava: "que sí, dona, aquí, a cada esglaó posarem l'heura perquè el verd mani més que la pedra, i allà col·locarem el llorer, l'arbre emblemàtic de la ciutat costanera, d'on agafa el nom". I és que dies més tard vaig veure com es plantaven aquestes espècies.
També, malauradament, vaig atalaiar el jove plorant amargament, assegut en aquells mateixos bancs que havia compartit amb la seva muller. Ell, que era un eminent metge, i que havia cercat un producte per a guarir malalties, no va poder evitar la mort de la seva bonica esposa.


Però la vida havia de seguir per a ell. Afortunadament es creuà pel seu camí l’Odila Arenys, amb qui retrobà les ganes de viure. Tots dos van continuar amb el projecte.
Poc després de casar-se els veia, plànol en mà, amb l'arquitecte comentant el que hauria de ser la seva nova llar, una casa pairal dalt del cim des de la qual gaudirien de les vistes del jardí i del mar, amb mi inclosa, tot i que ells eren aliens a la meva presència tafanera.


Amb la serenor que donen els anys he vist la transformació, no de l'indret que sempre ha estat igual, sinó de la gent que passeja pels jardins. Els hereus del marquès de Roviralta encara són propietaris de la casa, però els jardins (bé cultural d'interès històric) van ser donats a l'Ajuntament de Lloret i, des del 1997, són visitats per persones amants de la natura i curioses de les històries.