Les aparences enganyen

Només faltaria que avui no fos puntual el tren. Vaig per la carretera de revolts (visc en un poble de muntanya). He sortit amb temps suficient per si de cas passa res. L'angoixa em fa prémer el pedal més del compte, ho reconec. Arribo al pàrquing de l'estació gairebé mitja hora abans. Llàstima que no tingués aquesta estació prop de casa meva. Però bé, no es pot tenir tot, i jo volia viure en una zona tranquil·la.
Avui tinc la venda de la millor casa de Barcelona. Més que mai vull ser puntual. Sempre he treballat en immobiliàries. La meva n'és una de les poques que s'ha salvat de la bombolla. El tren arriba puntual, com acostuma a passar en aquesta estació. Sempre que puc escullo llocs diferents. M'agrada canviar de seient i de vagó. No m'agraden les rutines. M'he posat d'esquena a la direcció de la marxa. M'encanta veure com s'allunyen les cases.
A la següent parada entra un home amb el cabell recollit en un monyo i amb barba de tres dies. Du un jersei que li arriba als genolls i el típic pantaló texà foradat que està tan de moda. Net sí que va, sí. Com pot un home, que ja no és un criatura , anar d'aquesta guisa? Seu davant meu. Deixa a terra la bossa que portava en bandolera just al costat de la meva cartera, on porto la documentació. Ja no puc mirar per la finestra; només estic pendent d'ell, no fos cas que quan marxi agafi la meva cartera en lloc de la seva. Em canviaria de seient, però l'home tampoc no m'ha fet res. Ara penso que la línia 1 també passa per Sant Andreu. Tant m'és agafar-la aquí com a Triomf o Catalunya. De vegades ho he fet, per allò de canviar, saps? A més el metro és més ràpid que el tren. Però sobretot em desfaig d'aquest tipus que tinc davant.


Mare de Déu! El paio s'aixeca i baixa. Va pel mateix camí que jo i espera el metro! Però jo soc llesta. Espero que entri al vagó i me'n vaig a un altre. Per fi el perdo de vista. En arribar a Rocafort enfilo carrer amunt.
Això és massa! Sento petjades fortes rere meu, com d'algú que té pressa. Giro la cara. És ell que ve darrere meu a tota pastilla! Ara sí que sí, aquest home vol quelcom de mi. Accelero el pas i giro la cantonada. Segueixo pel carrer de Calàbria ja més assossegada, però mirant de reüll. Agafo el carrer d’Aragó amb por de veure'l. Entro al Banc amb les cames tremoloses. Però ja em sento segura. Tantes corredisses han fet que arribi súper d'hora. Ja m'està bé. Sec en una de les cadires i espero el client mentre miro el Twitter.
El senyor Cantañeda ve acompanyat de la seva dona. Entrem tots tres a la sala de les firmes, així li diem col·loquialment els del ram. Primer entren els clients, les formes s'han de mantenir sempre.



En entrar em quedo sense alè, la boca oberta i els ulls clavats en la persona distingida del notari. Una mica més i em cau la cartera. El banc ha canviat de notari, el senyor Permanyer s'ha jubilat, ja li tocava, pobret. El nou titular de la notaria és... el paio que m'ha estat perseguint tot el matí!