Kepos

ara més concretament... després de llegir el teu impactant poema, però sobretot, després de llegir el teu comentari a un comentarista... m'has obert els ulls, estimada... i he après en un instant el que no he fet en 20 anys:
l'important en el amor, no és el QUI, el subjecte... sinó la posició personal, la força, la ment, la mentalització psíquica, la sensació que va més enllà d'un nom, d'un rostre, d'un cos determinat... la forma de rebre i donar l'amor...
perquè si cau el nom, el QUI, el rostre... tot se'n va... o no se'n va res... perquè hi ha infinits ulls, cossos, rostres i QUI'S...

un petó i una abraçada... i una pujada amb tu al KEPOS... sòlid, líquid, gas i kepos, tres estats de la matèria un de l'ànima!

Quina meravella d'exili!! Oi que em deixaràs anar amb el meu gosset? de fet, em penso que ell ja és allà.....

M'agrada molt el paradís que descrius. Es un desgavell de sensacions de calma i somni. Sembla tot allò que tota persona espera de la vida.

A mida que llegia, s'esvaia tot el meu entorn, i les lletres se'm convertien en imatges d'un lloc tan imaginari com ideal.

És un plaer llegir-te.


Un barret exiliat.

... del jo cap l'estat autèntic, natural, senzill...
Molt bo! Però...un xicotet retret "normatiu": podries fer una mica de cas a l'accentuació gràfica. Moltes vegades, delimita significats.

tens una energia positiva i un optimisme brutal, que reflecteixes en els teus relats. aquest és un exemple.
la divinitat tolteca et guia.
vaig aseguir llegint relats teus.

(molt bona la foto de costa rica)

Hola senyor Brown,

Moltissimes gracies pel teu comentari i per haver-me obert una porta a una pila de relats que vaig desgranant i llegint, i comentant que es un vici sa i constructiu!

No et dire que no m'encantaria saber que hi has vist tu, al poema; que has interpretat; on es el teu jardi i qui hi sera...

Pero tampoc jo et dire clarament com es mastega... Nomes que el titol n'es una pista: no es un lloc, sino un estat o un ...'nivell' de la vida... pero en aquest cas mes proper a l'humanisme que a la metafisica. Perque la vida es un aprenentatge.... i quan finalment aprenem a estimar, es igual l'objecte, es igual el Qui...
Saber viure... Saber estimar... i que bonic i complicat aprendre.

Una abraçadassa i gracies de nou : )

m

M'ha agradat molt. Exiliar-se a un jardí, ara no sé, si això seria una condemna o un somni... tothom voldria exiliar-se a un lloc o poder retrobar-se amb el seus i viure en pau, en harmonia amb la natura.
Tot i agradar-me molt, no sé perquè, però tinc la sensació que hi ha alguna cosa del poema que no entenc, és una sensació estranya, com si no captes el missatge que intentes transmetre... però bé, el que m'agrada de la poesia és que cada lector pot fer-se seva la poesia i adaptar-la al seu pensament, vivències i sentiments... i no et diré el que m'ha transmès aquest poema, tot i que se suposa que els comentaris estan per això, però com que estic convençut que no és el que vols transmetre, m'ho guardo per mi, pensa que quan vull puc tenir una ment molt retorçada.
Repeteixo, m'ha agradat molt, crees una imatge molt maca, felicitats.

una abraçada,
Jordi.