Jornada laboral

Creua l’aparcament a tot pebre, passa la targeta d’accés i enfila el passadís fent-la petar amb qui es troba pel camí. Com cada dia, però és una proesa que va agafant adeptes: com és possible que manegui el volant del cotxe, encaixi mans i teclegi codis amb un mòbil a cada mà? A la dreta, el de casa, que ha deixat la nena al llit i trucarà la cangur per a dir-li què s’ha de posar per anar a l’escola. A l’esquerra, el mòbil de la feina, amb un pilot de missatges per contestar i entrant-ne de nous cada minut que passa (ja se sap, qui té el cul llogat no seu quan vol).
Els polzes no paren de repicar sobre les pantalles, a un ritme frenètic que no s’atura ni durant una salutació ineludible. Sembla talment que hagi transferit una part del cervell a l’ungla del dit gros, que treballa a una velocitat de vertigen, del tot independent de l’activitat neuronal de l’òrgan central. Estem davant d’un prodigi d’autonomia que ja voldrien per a ells els que reivindiquen variants descafeïnades del federalisme.
Quan arriba a la seva taula, hi deixa les andròmines, que segueixen vomitant text i imatges sense parar. Mentre l’ordinador li arrenca, té temps de respondre uns quants missatges curts amb quinze persones connectades alhora, un allau de parides que competeixen en ridiculesa i faltes d’ortografia. Així que activa l’agenda del dia, s’adona que té una reunió d’aquí a cinc minuts, el temps just d’agafar una llibreta i els dos trastos electrònics de marres. De promig, els condemnats a galeres duien menys temps els grillons als canells que nosaltres avui el mòbil a la mà (què voleu, les formes canvien, però l’esclavatge perdura...).
Un cop a la sala, la poca claror ambiental, a fi de poder veure la presentació que s’està projectant, li permet d’ullar si la nena ha triat el xandall que li toca, que la minyona li ha gravat un vídeo de deu segons amb la noieta fent la vertical al replà de casa. Però no és l’única que està absent de la perorada abúlica del presentador, que al seu costat el responsable de compres ja respon la darrera comanda urgent, i la que té al davant, a l’altra banda de l’ampla taula, també té el cap cot fitant la pantalleta sense cap mena de discreció. No obstant, intervé a la reunió amb una pregunta pocasolta que només aixeca murmuracions de desaprovació per part dels qui l’han estat observant en les seves activitats extraescolars (“quina barra!” és el pensament unànime dels assistents).
Quan torna al seu lloc de treball, hi ha una rotllana de col•legues a l’espai que comparteixen. Fan bullir l’olla sobre els darrers canvis en el calendari laboral, les vendes de l’últim trimestre recentment publicades, i el cap de fava de superior que no s’ha pronunciat encara sobre la promoció pendent del departament. A les dues hores de l’anterior reunió cal sumar-hi una mitja hora més de xerrameca que se li enganxa amb la petita estona de recés que s’agafa cada matí per fer un mos, malgrat les advertències dels de recursos humans sobre la il•legalitat de la mateixa (no entendran mai que som animals de costums, recoi!)
Així que ha fet la darrera queixalada al petit entrepà suec de llavors amb gall d’indi de farciment, ja és hora de dinar. Tres quarts d’hora més de garla amb bescanvi dels darrers “trend topics” de la xarxa (via mòbils, per suposat). Rialles i conyeta amb els seus companys de feina, amb el manaire del cap de secció de víctima renovada, una nova activitat de lleure que comença a la cua del menjador i s’allarga fins al cafè del migdia, quan el temps permès per l’àpat diari ja fa més d’un quart que s’ha sobrepassat.
A la tarda, mentre la gent va tirant endavant el que té entre mans, no deixen de sentir-se algunes melodies més que conegudes, des del “Danubi Blau” fins a la banda sonora del Pingu, a intervals irregulars. No té res a veure amb un soroll de fons que afavoreixi el rendiment laboral, és la música que s’ha triat cada usuari quan rep un missatge al mòbil. Coses del destí, és compartida auditivament per tots els presents sense que ningú ho hagi sol•licitat. No cal dir que, farts de sentir-la, quan sonen els primers compassos de “Mary Poppins” tothom sap que és el mòbil de la Sandra, pija repija, qui reclama una resposta, el que facilita la tasca d’avisar la interessada sense haver d’esbrinar de qui es tracta. És d’agrair perquè estalvia temps i diners. No hi ha com pensar en el proïsme, i la tecnologia, la primera.
Les anècdotes es succeeixen amb tanta gent interconnectada, evidentment. Res més perillós que deixar els dos mòbils a l’abast i esperar la trucada de l’amant de torn, aquell que li organitza vetllades romàntiques quan hi ha pleniluni perquè creu, el molt babau, que aleshores la libido li assoleix cotes de sàtir afamat. Ell li va dir que li tenia reservada una sorpresa i han quedat que es trucarien al llarg del matí. En aquests casos, l’emoció embriagadora de sentir la veu mel•líflua de l’estimat fa prendre decisions, pel cap baix, arriscades. És la precipitació de qui agafa el mòbil que acaba de sonar i es posa a parlar a l’acte, empesa per la rauxa de descobrir el secret que li amaga al preu que sigui. De la veu sedosa, i quasi inaudible, que va detallant la nit que li espera al seu manso, arma infal•lible davant de qualsevol mascle, es passa a un silenci pregon acompanyat d’una vermellor sobtada a les galtes quan ella s’adona que el seu interlocutor no és el partenaire sexual sinó el cap directe, a qui la frase “ni t’imagines com te la mamaré”, després de detallar-li queixalades lobulars, carícies prohibides i d’altres humides procacitats que no vénen al cas, han provocat un “prou!” intransigent que ha fet que ella s’adonés de la cagada. Per descomptat que ha transcendit la patinada a la resta de companys de feina, que uns sanglots espontanis en una oficina sempre acaben destapant la veritat oculta. Però les desgràcies mai vénen soles, i el trasbals emocional és parent directe de les vessades. Així que surt de la feina, es posa a conduir i li sona un dels mòbils; aleshores té la mala pensada d’agafar-los a la vegada, un a cada oïda, convençuda que així no la tornarà a espifiar si filtra simultàniament la informació que li arriba al magí, en una interpretació “sui generis” del mans lliures que, malauradament, no inclou el volant del vehicle. Aquest, saberut de trobar-se al comandament de la situació, decideix d’agafar la tangent a la corba asfaltada enlloc de l’evolvent, una subtilesa matemàtica que està molt bé a nivell teòric però que té conseqüències nefastes a la pràctica: el cotxe s’encastà contra la tanca protectora i sort de l’arbre que hi havia darrera, que evità un vol parabòlic, per seguir amb la còniques euclidianes, d’allò més hiperbòlic i letal.
Com que el temps posa totes les coses al seu lloc, arribarà un dia en què, quan sentim pels altaveus “si us plau, desconnecti el mòbil”, no serem en una sala de cinema o al teatre sinó a l’entrada de l’oficina. I això succeirà quan l’empresa s’adoni que, amb això dels mòbils, el que està pagant no són hores de feina sinó més aviat un munt d’estones perdudes en mil i una comunicacions del tot irrellevants. I sinó, al temps.

Lluís Pagès